20 juny Erwin Neher: Els científics són una mica com els artistes

Erwin Neher (74) té maneres de fer i ser parenoelesques: simpàtic, somrient, cabells (pocs) canosos i desorganitzats i barba, també canosa i desorganitzada, encara que ben treballada. Hom diria que ha estat tret d’un conte de fades, en el paper de bonàs, per descomptat, si no fos perquè és real, és clar. Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1991, juntament amb Bert Sakmann, pels seus treballs sobre l’observació del pas de corrents elèctrics per un canal de la membrana cel·lular. Amant de la natura i dels animals i amb mentalitat analítica, ben aviat es va inclinar per l’estudi de la física, encara que amb una idea clara: afegir-hi, més tard, la biologia i convertir-se, així, en biofísic. El 1963 comença la universitat fins al 1967, quan, després del pas per Wisconsin —on es va especialitzar en biofísica—, va tornar a Munic. I es va incorporar a l’Institut Max Planck, del qual va ser nomenat director del departament de membranes (1983). Però, tot i aquest currículum, segueix amb els peus ben ancorats a terra. Si no entens alguna cosa, t’ho explica de nou i, si no, t’ho explica a l’inrevés. Així és aquest enamorat de la seva feina i de la seva família: dona i cinc fills.

Què va pensar quan els van premiar amb el Nobel?

Buf…!; en realitat, una barreja de sentiments. D’una banda, molta satisfacció perquè aconseguíem complir una fita que possiblement molts científics somien complir; però, d’altra banda, una mica preocupat de pensar: Què vindrà ara? És molta responsabilitat la que recau sobre tu.

S’ho esperava?

No; tot i que, és clar, quan et nominen, ara et demanen el currículum i una sèrie de documents. Així que com a científic, quan em van demanar que enviés tot això a mitjan gener, vaig sospitar que era una nominació per al Nobel. De fet, diverses vegades vam saber que ens havien nominat. El 1990 va passar un fet una mica curiós. Em van convidar tres o quatre vegades a fer conferències en diferents universitats sueques, i em trucaven per a moltes entrevistes. Això em va fer pensar que existia una possibilitat de ser-ho aquell any, però no va passar res. Un any després em vaig oblidar del tema i… sí: ens el van atorgar. Va ser una sorpresa.

La seva investigació pot ser el futur per a la cura de l’alzheimer, parkinson i altres patologies similars?

No ben bé. L’alzheimer i el parkinson són malalties neurodegeneratives, en què les neurones moren i, com hem après de Ramón i Cajal, en el moment en què una neurona mor, se’n va per sempre: no es regeneren. Depenent de en quina part del cervell es degenerin les neurones, es crearan els símptomes d’aquestes malalties. El meu treball es basa en una pregunta: per què moren les cèl·lules? En els últims cinc anys, més investigacions han ajudat a entendre aquest fenomen. Però aquesta no és la meva àrea de recerca. Al principi, estudiava aquest mecanisme bastant bàsic de com es genera un pols nerviós. Recentment, m’he estat centrant en la transmissió sinàptica, és a dir, com es comunica una neurona amb la següent. En particular, estic centrat en com la neurona que va abans aconsegueix enviar el senyal. Passa perquè s’allibera un procés químic anomenat “transmissor neuronal”. Aquest transmissor neuronal m’ha ocupat aquests últims vint anys de recerca.

I tot això, per a l’estudi d’alguna malaltia concreta?

En realitat no: només estudiem el procés fisiològic, que està relacionat amb problemes neuroendocrinològics. Hi ha una varietat de malalties psiquiàtriques que es donen per la disfunció de la sinapsis, per exemple: l’autisme. Està més que clar que està relacionat amb certes proteïnes connectades al transmissor de llançament. L’esquizofrènia també té la seva relació amb la disfunció de la sinapsis. Però la veritat és que els estudis sobre tots els processos i el que passi dins del cervell segueixen canviant i seguim debatent i investigant.

Per què és tan difícil trobar una solució per a aquestes patologies?

El cervell és molt complicat, moltíssim més que descobrir per què la televisió no funciona o per què el cotxe no s’engega.

És la part més complexa de l’ésser humà?

Sí. Sens dubte.

Creu que són a prop de trobar algun tipus de solució?

Crec que les qüestions neurològiques, com les malalties degeneratives, potser sí que estan més a prop d’avenços que les malalties psiquiàtriques. I és que per prevenir la mort d’una cèl·lula n’hi ha prou amb entendre com reacciona i funciona: quan arriba, si es divideix i genera altres cèl·lules… I és un problema relativament limitat. Però entendre el sistema complet, el motiu pel qual una persona és esquizofrènica, requereix molt més que només entendre el que passa a les cèl·lules.

A vegades pot fer la sensació que la recerca en ciències bàsiques estigui lluny del dia a dia. Com fer possible l’anomenada “ciència translacional”, present a la biomedicina, que busca el ràpid pas del laboratori al pacient?

Els que normalment ens tornem científics, ho fem perquè ens interessa entendre certes preguntes. Els polítics i la societat volen que curem malalties, que trobem resultats al cap de dos anys. Nosaltres hem de mantenir i tractar de convèncer les persones que no només es tracta d’això, sinó de trobar la justa mesura entre totes dues coses. Si es generen nous coneixements per mitjà de la ciència bàsica, es trobaran noves formes d’aplicar-la al que ja se sap i a nous resultats. És la barreja perfecta de les dues coses el que aconseguirà aquest balanç. Però, ¿sap vostè quant sumen els pressupostos de la Max Planck Society, que és ciència bàsica, i el Deutsche Forschungsgemeinschaft que és l’agència principal de fons?

Doncs no

No arriba ni a un 3 o 4 % de l’esforç total en recerca i desenvolupament a Alemanya.

No sembla massa…

No, és clar que no! Hauria de ser una missió del govern finançar la recerca en ciències bàsiques, per al benefici de tothom. I, és clar, nosaltres, com a científics, publiquem els resultats del nostre treball –no tenim secrets–, però aquí es queden, en l’àmbit de la universitat: a Boston, a Harvard, a o on sigui. I tot i que tothom pot llegir les publicacions de la Universitat de Stanford, sembla que no n’hi ha prou. Sembla que la ciència que és molt bàsica i els desenvolupaments tecnològics han d’ajuntar-se (també geogràficament) per aconseguir tenir aquest esperit innovador real.

En aquest sentit, creu que el futur de la medicina és la ciència biomèdica?

La biomedicina és la base científica de la medicina pràctica i, en aquest sentit, sí que és com el pas previ. Potser no està tractant directament el pacient, però ofereix tot el suport científic per tractar-lo, com la cultura cel·lular o l’espectrometria de masses. En el passat, aquesta disciplina ha estat molt delimitada, com en la radioteràpia, en què moltes vegades es necessitaven físics per fer funcionar l’equip i encarregar-se dels isòtops, o actuacions que calia fer a l’entorn d’una clínica, sense ser metges… A mesura que evolucioni la medicina molecular, serà més necessària la ciència biomèdica, és clar.

El mateix podríem dir de la bioinformàtica, no li sembla?

Sí, sí. Per descomptat. Gràcies a la bioinformàtica aconseguim extreure coneixement útil, a partir de moltes dades disponibles a la seqüenciació genòmica, per exemple. I aquesta tècnica de seqüenciació genòmica és cada vegada més barata, de manera que aviat el cost deixarà de ser un límit. Així, la bioinformàtica aconsegueix eliminar tot el que és irrellevant d’aquesta informació. Serveix per a les teràpies contra el càncer, descobrir què és el que passa i, quan es tingui la informació més rellevant se sabrà quin és el tipus ideal de medicines moleculars que interferiran amb certes vies. És un gran camp en el qual s’ha de treballar.

Sembla que avui en dia es necessiten més estudis interdisciplinaris per estar pendent una mica de tot

Sí. Ciències físiques, químiques i informàtiques.

Quines característiques hauria de tenir un investigador?

Ha de tenir curiositat, cultivar-la buscant el que li sembla realment interessant. I tenir l’habilitat de submergir-se en el problema.

Com ara un periodista?

Sí, com un periodista, és clar i, a més, tenir certes habilitats per resoldre els problemes. En alguns camps només cal llegir molts llibres; però també seran necessàries habilitats analítiques, matemàtiques…; no tots els investigadors han de tenir les mateixes, però sí moltes d’elles. Aquestes són les bases.

Amb la seva experiència, podria dir que val la pena dedicar-se a la investigació?

La investigació, d’una banda, és dura. És competitiva i has de competir. Però és de les poques possibilitats professionals de la nostra societat en què es pot fer el que tu vulguis, tenint els teus propis plans de treball. Els artistes fan això, segueixen la seva guia artística. Però crec que fins i tot aquí, a Espanya, és més senzill guanyar-se la vida com a científic que com a artista.

A Espanya tenim el problema de la “fuga de cervells”, especialment cap a Alemanya

Espanya és intel·ligent i la seva experiència acabarà tornant. Com li ha passat a la Xina, per exemple. Amb els anys hem tingut molts estudiants xinesos: els vam rebre fa uns vint anys i després se’n van anar als Estats Units i s’hi van quedar. Llavors, fa quinze anys, van tornar a nosaltres: se’n van anar als Estats Units i van tornar. I ara la Xina fa enormes esforços per emportar-se a tothom que pugui. Així és com l’economia xinesa floreix i l’avanç tecnològic és notable allà.

Creu que els científics són una mica com els artistes?

Sí, els científics són una mica com els artistes, però amb el privilegi, bé alguns d’ells, de tenir el suport de la societat. Curiositat i creativitat: això demana la recerca.

* Entrevista realitzada amb la col·laboració inestimable de la professora Natalia Ricco, New Cyclins Group Manager, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut (UIC Barcelona). Erwin Neher va ser a la nostra universitat participant en una trobada d’acadèmics, gràcies a la RAED  i a la Fundació ‘la Caixa’.

http://www.sumanthistories.com/wp-content/uploads/2018/06/erwin-neher-2.jpg