La pedra i l’home

M’arriba aquest text:

L’home distret s’hi va ensopegar;

el violent la va utilitzar com a projectil;

l’emprenedor la va utilitzar per construir grans coses;

el pagès, cansat, la va utilitzar com a seient;

Drummond de Andrade en va fer un poema –“A la meitat del camí, hi havia una pedra”–; David, la va utilitzar per derrotar Goliat;

Michelangelo en va treure la més bella de les escultures.

M’ha agradat: al final, les coses que ens envolten poden variar molt, segons el prisma a través del qual les mirem. La pedra serà la mateixa; el que varia és qui la troba. És com allò de veure l’ampolla mig plena o mig buida.

Ahir llegia una entrevista a algú –ara no recordo a qui, em sap greu– que deia que ell era pessimista. Perquè sí. I, és clar, veia les coses sempre des d’un prisma molt negre, que diguem. A mi no em sembla que ser optimista en els temps que corren sigui manca de realisme: la pedra és la mateixa realitat, però dependrà de com la miris, per saber si, almenys –no tothom és Michelangelo–, pots fer que d’altres n’extreguin el millor: que això fa el bon líder.

Suposo que és aquest optimisme el que em porta a pensar que, algun dia, els polítics que tenim decidiran governar per a nosaltres, i no per a ells, escalfadors de poltrones, i mirar amb perspectiva de futur, no a quatre anys vista.

Ja portem quinze dies de 2018 i, mutatis mutandi, podem veure aquest nou any com un cúmul d’obstacles que hem de superar, o fer de cada dia quelcom realment nou. Són les 365 oportunitats de què parlava fa tot just un any.

Quan escrivia aquest text, em va arribar la trista notícia del traspàs d’en Pedro, un noi de 21 anys, a qui vaig tenir la sort de tractar breument, fa un temps. Poc després li van diagnosticar un càncer que se l’acabaria emportant. Hom diria que va ser una vida desaprofitada –era massa jove per morir!–; però els qui l’han conegut, per poc que hagi estat, com jo, hi han descobert a un home que va saber extreure el millor de cada una de les pedres que es va trobar pel camí. El seu somriure el delatava.

Per sort, encara queden les universitats que, sent el que han de ser –fòrums de recerca de la veritat– ens ajuden a descobrir els nous michelangelos i, sobre tot, a descobrir-nos. Que sí: encara és possible enamora-nos de la humanitat, com els àngels de la fantàstica El cielo sobre Berlín.

Con este tuit me entero que ha muerto alguien a quien tuve la suerte de conocer y que supo llevar la enfermedad siempre con una sonrisa; la muerte le llegó pronto: muy pronto . DEP, amigo, y acuérdate de nosotros, ahora . https://t.co/WuL6K9cA0j

— Jaume Figa i Vaello (@jaumefv) 15 de enero de 2018

No hi ha comentaris

Publica un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.