05 febr. Cercadors de veritat

Enguany hi ha hagut cent deu nous doctors per la Universitat Internacional de Catalunya i tretze premis extraordinaris de doctorat: una gran varietat, no només quant al nombre, sinó també pel que fa a àrees temàtiques. He tingut davant la llista de totes les tesis i en dono fe. Sense anar més lluny, jo he estat un dels que ha assolit aquesta meta, amb una tesi que barrejava la filosofia, el cinema i la comunicació…

¿No és, això, una mostra que el lema de la nostra universitat, veritas liberavit vos, està més viu que mai? La veritat ens farà lliures.

Fer una tesi doctoral vol dir tancar-se uns quants anys, envoltar-se de llibres, documents de tot tipus, entrevistar-se amb experts o protagonistes de la nostra recerca…; i, tot això, amb el perill de semblar éssers estranys o vivents d’una espècie de submon. Així, sovint el doctorand ha de fer el cor fort davant propostes tan interessants com: “Vens aquest cap de setmana a esquiar?”. No sempre és possible i cal fugir de plans realment temptadors, però val la pena: perquè fer una tesi doctoral és estar a la recerca d’aquesta veritat alliberadora. Almenys d’una part.

És una tasca realment apassionant, tot i que dura, de vegades: hi ha moments en què ho engegaries tot a rodar. Quantes vegades ens ha vingut al cap allò de: “Però jo, què coi hi faig, aquí?”!… I et diuen que “ànims!”, “que només tu estàs estudiant una qüestió com aquesta”… I penses que deu ser per alguna cosa que només hi hagi un boig que investigui sobre un tema com el teu…

Però, en el fons, t’agrada la feina que fas. I quan arriba el “dia D” de la defensa, et sents com nou. Aleshores sí que te’n vas a un altre submon: un setè cel de felicitat!

Alguns diran que, és clar, així és la feina de qualsevol persona. Que, efectivament, la vida és tot un seguit d’eleccions i renúncies que ens donen, paradoxalment, més llibertat. I sí: tenen raó, però la del doctorand, tot i que sol estar ben acompanyat per qui el dirigeix, de vegades és més solitària.

Però acabes, i redactes la pàgina que col·loques al començament. I és una de les que escrius amb més celeritat: la dels agraïments. Aleshores, el doctorand s’adona que, en realitat, mai ha estat sol i que són moltes les persones a les quals deu el seu treball final: als que han tingut paciència i als que l’han escoltat tantes vegades…; gràcies als pares, als amics, als que han col·laborat amb el que investigàvem… Gràcies a la Universitat Internacional de Catalunya perquè ha fet que fos possible.

I ara toca continuar, que això és el principi. El principi d’un treball que es fonamenta –l’hem de fonamentar– en una realitat molt interessant: estem a la recerca d’una petita porció de la veritat. I això és un gran repte alliberador.

* Adaptació del discurs que vaig tenir l’honor de fer com a representant dels nous doctors, el 26 de gener de 2018, dia de la nostra investidura.