14 febr. José María Gil-Robles: home de política i diàleg
Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar a José María Gil-Robles, per a la revista de la UIC. Em va impresionar el seu talant, la seva amabilitat, el seu ben fer. Ens va rebre –al fotògraf, David Alén, i a mi–, amb un somriure molt acollidor, a casa seva, a Pozuelo. No recordo quanta estona vam estar –una hora, hora i mitja, dues…–, però vaig acabar desitjant que tots els polítics fossin com ell. Vam parlar d’història i de l’actualitat del moment. Aleshores, no sabíem com acabaria el Brexit i, malauradament, al meu parer, es va equivocar: Gran Bretanya se’n va anar. Es va equivocar en el que va acabar passant, però el que hi diu té molt sentit.
Passada l’estona de xerrada –que va ser això–, casi tot seguit vaig escriure aquest breu text que vaig adjuntar a l’entrevista i que ara, quan m’arriba la triste notícia del seu traspàs, publico aquí, de nou.
En clau internacional
Estoril li va donar visió universal, però a Europa diguem que “la va concretar”. Amb els peus a Brussel·les, el cap en els secrets europeus i el cor a Espanya, Gil-Robles va practicar el pactisme europeu fundacional –“el que volien els fundadors”–, sent diputat i ocupant els càrrecs de vicepresidència i de presidència del Parlament Europeu en diferents moments d’aquells anys noranta, ja llunyans. Així, de pacte a pacte, i de diàleg en diàleg –“la política suposa diàleg i suposa cedir; si no, no funciona”, diu– ha conegut a moltes persones, de tots els colors; des “del meu bon amic Gregorio Peces-Barba”, a Helmut Kohl, o Mitterrand, o Aldo Moro… “Kohl: tenia una gran personalitat; aparentment simplista –els seus discursos no impressionaven: era un home de ‘sota, cavall, rei’–, però amb idees molt clares i que arrossegava. Molt més brillant era Mitterrand…; un “bitxo”, però un “bitxo brillant” en la qüestió política. A Aldo Moro el vaig conèixer abans que fos eurodiputat, durant la campanya espanyola del 77: d’una talla intel·lectual i moral excepcional. També vaig tenir la sort de tractar molt a Wilfried Martens, un home molt gris, en aparença. Capaç d’avorrir a les mosques en els seus discursos, però d’una efectivitat política impressionant. Gràcies a Martens acabarem tenint partits polítics europeus”.
En un moment de l’entrevista, li vaig ensenyar una vinyeta de El Temps. Es va posar les ulleres de savi bonàs, la va mirar minuciosament: una gran pancarta amb la bandera europea; en comptes de corona d’estrelles, 12 xapes de xèrif; al centre, un gran “Welcome to EU”. I, davant de la pancarta, un filat infranquejable i algú, mirant, trist. “És molt expressiu d’una campanya que pensa que Europa hauria de fer alguna cosa impossible: tothom quie es presenta a les seves portes, hauria d’entrar. Europa necessita la immigració, però la immigració a tot arreu pot admetre i s’ha d’admetre en la mesura que és integrable i no planteja problemes insolubles. Si en lloc d’un milió o milió i mig que estan entrant ara, fossin cinc o sis, què faríem amb ells? És un exemple d’una manera determinada de fer política que ara es dóna molt, que consisteix en criticar el que està malament –o el que sembla malament o aparentment ofèn una sensibilitat–, però sense plantejar-se quina és la solució factible”.
Una altra vegada: sentir totes les campanes. I diàleg.
No hi ha comentaris