14 gen. Sebastián Álvaro: “L’únic fracàs de la muntanya d’aventura és no tornar a casa”

Normalitat. Què és normal? Sebastián Álvaro té 67 anys, ha fet més de dues-centes expedicions d’alta muntanya –més de seixanta, per sobre dels 8.000–, ha realitzat tres-cents cinquanta documentals i creat un programa –“Al filo de lo impossible”–, amb dotze milions d’audiència a l’esquena: “Avui, un Barça-Madrid de final de Champions, el veurien, aproximadament, aquesta quantitat de persones, i dubto que la unió de les audiències de totes les televisions d’Espanya sobrepassi dels catorze milions”, assegura. Normal? Què és normal? L’hi pregunto, perquè aquest matí, a la Universitat, deia que ell no era normal. I se’n riu. A cor què vols.

Ets normal?

Bé…, com t’ho diria… Un mateix, sigui com sigui, sempre es veu normal; però…, home!, un tipus que, amb més de 60 anys, encara es passa set mesos fora d’Espanya, es fica en totes les causes justes nobles que pot, i la gran majoria les perd, continua escalant muntanyes que superen els 6.000 metres, escriu articles per comunicar la seva experiència als altres o es dedica a fer un projecte d’ajuda humanitària…, no crec que la majoria de la gent ho faci.

Diferenciem-ho del que és “habitual”, potser millor?

Sí, pot ser. Però és la vida que he triat, amb la qual em sento còmode. I ara només em comprometo a aquest tipus de coses. Moltes vegades penso que ja no tinc l’edat d’aquestes coses, perquè he perdut massa amics per saber que la nostra vida és limitada i finita. És el moment de mirar enrere i respondre amb sinceritat –pots enganyar a tothom, però no a tu mateix– si la teva vida ha valgut la pena. I jo crec que sí. De totes maneres, aquesta pregunta hauria de respondre-la meva dona… i no estic segur que digués el mateix que jo… [riu]. Ja fa uns quants anys que estem junts i em continua estimant. M’estima la meva família, la meva dona i el meu fill… Jo crec que he estat un home afortunat: he tingut molts amics, molts amors, molts afectes. Em sembla que això importa més que aconseguir més diners, més glòria.

Per què vas començar amb aquestes aventures boges de muntanya?

Perquè llavors, el 1981, probablement era un jove esbojarrat. Juanjo San Sebastián un gran amic meu, em deia: “És que ets un esventat, com deia la teva mare”…, i “esventat” és sinònim d’esbojarrat. Treballava de molt jove i, alhora, feia muntanya. El 1981 vaig tenir l’oportunitat d’unir les dues coses que volia fer. Em van convidar a una expedició a l’Himàlaia, càmera de cinema en mà, i me’n vaig anar fent un salt al buit. Llavors jo ja era periodista. Estava feliçment casat, la meva dona estava embarassada, tenia una feina estable als informatius… Si no fos per aquest salt, possiblement avui estaria presentant un telenotícies. Però em van oferir la possibilitat i no m’ho vaig pensar ni un minut. Sabia que era l’oportunitat de la meva vida: el que vaig filmar va tenir moltíssim impacte i acceptació. Aquells moments en què els programes d’Al filo els veien 12 milions de persones.

Són xifres que avui criden l’atenció…

Sí, eren les audiències que tenien llavors TVE1 i TVE2. Va ser el tret de sortida del que acabaria fent a la meva vida: aleshores ho vaig veure clar. I hem fet 227 expedicions, més de 350 documentals, aproximadament, per a la televisió. Vam generar una de les millors marques de TVE, juntament amb “El hombre y la tierra” i, al mateix temps, va ser un dels programes més venuts i prestigiosos de la televisió a Espanya, i més premiat… fins avui. Pensa que només d’expedicions a vuit mils, en vam fer més de 60; quan al món hi havia només quinze persones que tenien els catorze vuit mils sense oxigen, cinc eren d’“Al filo de lo impossible”.

Quin ha estat el fracàs més rotund que heu tingut?

Els pitjors moments de la meva vida van ser tornar a les vídues de dos companys els seus petates, perquè s’havien quedat a la muntanya: Atxo Apellániz, que va morir al K2, el 1994, i Xabi Iturriaga, que va morir l’any 2003 a Guadalupe (Carib), on també Ester Sabadell va quedar greument ferida. Va ser mala sort. Accidents imprevisibles: tant l’Atxo, com en Xabi estaven molt ben preparats. Però el cas és que, sense que ho hagis triat, et veus immers en això, amb un company mort als teus peus, amb qui fa cinc minuts estaves parlant. Jo crec sincerament que l’únic fracàs de muntanya d’aventura és no tornar a casa.

Però, on són els límits de la prudència?

La diferència entre la imprudència i l’audàcia és tan fina que, en realitat, l’única diferència és tornar a casa amb vida o sense. Jo diria que en totes les expedicions hem estat prudents; fixa’t que per “Al filo” han passat més de 2.000 persones i, tots aquests anys, fent el programa, van morir “només” dues persones. I ho dic entre cometes, perquè ja és molt i, per descomptat, és responsabilitat meva i una càrrega per a la meva consciència, sense cap mena de dubte. Però si jo hagués muntat no ho sé…, una empresa de missatgeria a Barcelona, o de repartiment de menjar ràpid, probablement hauria tingut més sinistralitat que amb “Al filo”. Amb el que això implica.

A més a més, suposo, caldrà pensar en la utilitat del que fèieu.

Sí, i penso que ha servit per a molt: no només per crear un nou espai d’aventura i de respecte amb la natura, i al mateix temps que propicia la cultura de l’esforç i dels valors –valentia, lleialtat, vèncer la por, enfrontar l’adversitat, etc.–; també va acabar convertint-se en l’impulsor més gran, a TVE, d’expedició d’aventures que hi ha hagut a Espanya. I ha acabat sent, avui, un arxiu molt bo d’imatges que es poden veure al web de TVE, i corren per Youtube perquè els nois joves les comparteixen…; i alguns d’aquests programes han acabat convertint-se en programes de culte, de tribus: la tribu dels excavadors, dels alpinistes, de la gent que fa bici de muntanya, o esquí, etc. Tot això va donar sentit plenament al que ha de ser la TV pública. No trobes?

Ho dius amb un deix d’enyorança. Creus que ara la televisió està lluny del que feia abans?

Bé…; diguem que ha canviat molt des que jo vaig començar. Probablement, hi ha una part dels canvis propiciats per les noves tecnologies.

Però, s’ha perdut aquest sentit de servei públic?

En bona mesura, penso que sí. Però, ves a saber! No sé si és el que la gent demana o, al contrari, els costums i els gustos són modificats precisament pels mitjans de comunicació. Les coses han canviat: el programa més vist aleshores era “1, 2, 3…, responda otra vez” amb una audiència de 23 milions de persones. Ara, la unió de totes les audiències de totes les televisions d’Espanya, dubto que sobrepassi els 14 milions. Què ha passat amb la resta? Doncs no ho sé, la veritat. La que va ser casa meva, en una setmana feia dues obres de teatre, i quinze sèries de documentals; el cap de setmana, un programa de debat intel·lectual profund, “La clave”… Trobo a faltar això. Però també és veritat que alguns et dirien que no el veuria ningú, que ja no són capaços d’estar davant la tele més de deu minuts. Sigui com sigui, penso que totes les televisions públiques a Espanya, de tota manera, haurien fer una mica d’examen de consciència.

Des dels 16 anys a TVE. Fins al 2008: “Llavors vaig haver de deixar la que va ser casa meva durant una mica més de 40 anys, 30 amb ‘Al filo’”. Un expedient de regulació d’ocupació –un ERO– tancava la porta a prop de 4.000 persones, cares històriques de la cadena. Sebastián Álvaro, entre ells.

El 2008 eren temps de vaques magres a TVE. Molt. Però Álvaro no pensava quedar-se de braços plegats: d’“Al filo de lo impossible” amb un punt de bogeria, a treballar per causes solidàries. Una mica, també, amb aquest punt. “Continuo fent expedicions, és clar, però ara em fico també en projectes d’ajuda humanitària. Ja n’havia començat un a Hushé, al nord-oest del Pakistan, per ajudar en l’educació, la sanitat i l’agricultura d’aquesta població. I ara m’he implicat en el de ‘Di_capacitados’”: Una iniciativa de Janssen que vol conscienciar la societat per eliminar l’estigma associat a malalties mentals, concretament l’esquizofrènia. Per això va venir Sebastián a la nostra universitat per presentar el documental ¿Y si te dijeran que puedes?. Cinc persones esquizofrèniques amb un repte: escalar una paret vertical de 500 metres, al Naranjo de Bulnes (Astúries). Cinc esquizofrènics protagonistes. Cinc com Russell Crowe a Una ment meravellosa.

Aquest matí, quan parlaves del documental, deies: “Vaig pensar que els estàvem fent un favor…”

… i en realitat els que en vam sortir enriquits vam ser nosaltres. Vam aprendre coses de les quals no tenia ni idea: “La malaltia mental és la gran desconeguda”, em van dir. Ara, som més humils i molt més coneixedors de com de malament tractem la societat en general la gent que té una malaltia d’aquestes característiques.

“Di_capacitados”, com “bi_capacitados”: més capacitats, en realitat

Tenen altres capacitats. No sé si més o menys: en alguns casos més, altres menys, però res d’això els fa mereixedors de l’estigma de la malaltia mental. Res. El que hem de fer és incorporar-los, buscant una societat més justa, més solidària i amable amb tothom. En la societat espanyola, tenim un excés de crispació: ens passem el dia en coses que realment són bajanades. Per això, trobo a faltar que la gent treballi per la qualitat de vida dels ciutadans, tots hauríem de dedicar-nos-hi. També els poders públics.

Què és el que més et va impressionar de l’experiència amb ells?

Un dia, en un entrenament, el Ramon, un dels que apareix en el projecte, i jo intentàvem sobrevolar el volcà Vila Rica, a Xile. És un volcà actiu: dins del cràter hi ha lava bombollejant. I la veritat és que el Ramon es va equivocar i va aixecar el parapent, es va ficar en una ratxa de vent que el va tirar cap enrere i l’anava arrossegant directe al cràter. Em vaig llançar a buscar-lo, li vaig fer un placatge i ens va fer un refrec que ens vam quedar com l’Ecce Homo. Amb la roba esquinçada, talls per tot arreu, sagnant… L’Emilio, un altre de l’equip, se’ns va quedar mirant i dient: “Esteu bojos!”. I jo vaig pensar: “No se suposava que eren ells els “bojos”?” I vaig arribar a la conclusió que, i en realitat, compta molt la visió de l’altre, que sempre és diferent: com mirem els altres. Així que el “profeta de la normalitat” no existeix realment. Cadascun de nosaltres som diferents, amb les nostres peculiaritats i bogeries…

Impressiona veure, en el documental, la cara de felicitat de l’equip en arribar al cim.

Sí, sí. Això és meravellós. Haver aconseguit una cosa que pensaven que no aconseguirien. Però s’ho van currar. Aquella nit ho vam celebrar amb un sopar magnífic i, l’endemà, quan ens acomiadàvem, tothom estava plorant. Perquè ho havíem aconseguit. Perquè ens servia a nosaltres i va servir a més gent. La muntanya és, en el fons, una metàfora de la vida: t’ensenya el cost de l’esforç, del sacrifici. I ells ho van aconseguir, tot i que alguns podrien dir que no són normals…