20 juny Carles Capdevila: Sóc una persona xerraire que vol comunicar, i ja està

He conegut a en Carles Capdevila per tres paraules: periodisme, educació i infermeria. M’atreviria a dir que en aquest ordre; encara que, en els últims mesos, la infermeria ocupava un lloc preeminent en la seva vida. De fet, deia de si mateix que era “el president del Club de Fans d’Infermeres”, fundat per ell quan va començar el seu calvari del càncer.

M’ho vaig passar molt bé amb ell, el prop d’una hora que vam estar xerrant, i m’ho he passat molt bé, sempre, escoltant-lo: no només jo. Quan vam quedar, portava deu mesos malalt. Feia poc que havia deixat la direcció del diari que va fundar i venia a UIC Barcelona per ser el padrí de la nova promoció d’Infermeria que es graduava. “He apadrinat promocions de comunicadors, perquè sóc periodista; de mestres, perquè he parlat d’educació; però d’infermeria és la primera!”. N’estava molt orgullós, perquè era com agrair el que vivia aleshores: “Amb la manera que teniu de cuidar-me he entès la importància de la vostra feina, el bé que feu i la invisibilitat d’aquest col·lectiu”.

Casi un any després, se’m fa difícil treballar aquesta entrevista que, per motius varis, s’havia quedat pendent. És difícil d’entendre veure com el somriure d’algú que va sembrar tants somriures s’ha apagat. Jo suposo que, tot i que em va dir que no era creient, Déu l’haurà premiat, encara que només sigui en agraïment a totes les persones que s’ho han passat tan bé al seu costat.

Deia que l’havia conegut per tres paraules. Me’n falten dues: família i humor. Durant l’entrevista, en Carles em parlava dels propers cinquanta anys. Crec que podem parlar dels propers cinquanta anys que el seguirem recordant, gràcies a aquestes dues paraules màgiques.

“Encara no sé qui coi sóc”: ho deies en un article; seguim igual?

Home, ara estic en un procés de canvi interessant: estic canviant de vida. He fet 50 anys, he tingut una malaltia, he deixat la direcció de l’Ara, un projecte que em va tenir atrapat durant cinc anys, amb molt de gust… Estic com intentant donar sentit a una trajectòria curiosa i estranya, com totes…; he fet de tot: ràdio, televisió, premsa escrita, he muntat webs… i sobre tot estic buscant un equilibri entre la feina i la vida. I això m’està costant una mica. Com que m’agrada la feina, sempre tendeixo a treballar una mica massa. I ara que també he estat just de forces, he de començar a veure el meu projecte en els propers 50 anys, diguem… dels 50 als 100… el més raonable entre fer el que m’agrada, però que no tot el que m’agradi sigui treballar.

Què és el que has descobert en aquests últims mesos?

Sobre tot he descobert com t’ajuden els amics quan van maldades… i això també m’ha afectat positivament. A més, he hagut d’aprendre a estar més sol: jo sempre he estat un home molt social i, amb la baixa i amb tot això del dolor, que és el que ha passat aquests mesos, és el que he hagut de fer. I tampoc s’hi està malament, sol. Més aviat, jo he tingut sempre la tendència a estar ocupat, a envoltar-me de gent, i ara he hagut de buscar un equilibri entre això i estar recollit, entre xerrar i escoltar, escriure i llegir… sóc un comunicador, però he d’equilibrar la part d’emetre i la part de rebre.

Què és el que més et crida l’atenció de la gent que escoltes?

En realitat m’inquieta veure que estem bastant fotudets: que vivim de pressa i corrents, i no som capaços de veure el que ens envolta: tantes injustícies, desigualtats, refugiats, gent desnonada o expulsada del seu país… Jo mateix reconec que tinc tendència als excessos, però aquests mesos, que he parlat amb més gent, m’hi han fet pensar. Crec que vivim en un moment molt interessant, però molt accelerat. Ens falta temps per pensar: necessitem droga molt dura –o riure molt, o plorar molt, o emocionar-nos molt, o entristir-nos molt…–, però, és clar, després sedimenta poc… És una de les trampes de la societat actual, que ens dóna generalment molta oferta, però ens impedeix pensar. Jo vaig estudiar Filosofia i sempre he tingut interès pel pensament i me n’adono que una ment dispersa, que està tot el dia emetent, té poc temps per ser autocrític… i en això estem.

Em sembla que la tecnologia tampoc ens ho facilita

Ep! Vagi per endavant que en sóc defensor incondicional: m’encanta i crec que és un xollo estar en un món connectat. Però a la vegada, sí que és veritat, ens fa estar tensos, i la gent viu amb ansietat, a la feina s’emmalalteix… Això m’inquieta, però també em fa ser optimista i positiu perquè crec que estem realment en una mena de transició, en un interregne molt gran en què ens hem de reinventar el món.

És a dir: el que recomanes a una persona que està amb excessos és: “para”…

M’ho estic aconsellant a mi mateix, de fet. En el meu cas, m’he hagut de parar per força: no té ni mèrit. Estic desconcertat perquè no ho he decidit jo. I ara miro d’aprendre a com gestionar-ho, centrant-me i recuperant-me de l’ensurt del càncer; veure si m’acabo de curar i decidir què faig en els propers anys, amb la sort que tinc molta gent que m’escolta i moltes ofertes i oportunitats de parlar i d’escriure i, per tant, no tinc l’angoixa de manca de coses. Tampoc sé si me’n sortiré, però d’aquí a uns deu anys ens haurem calmat perquè això és insostenible: tanta velocitat i tanta intensitat, i tanta emoció…

Amb la malaltia, has après a esperar?

La veritat és que no. Sóc molt impacient… encara no n’he après. Sí, he après a gestionar el dolor, que no en sabia, a frenar una miqueta… Amb ganes de fer moltes coses, de seguida m’embolico, tinc tres idees, les proposo, me les accepten, i ja torno a estar embolicat…: em costa molt parar-me. Crec que he de trobar… d’acabar de connectar una mica amb el meu cos, que moltes vegades l’oblido. Estic massa programat per fer coses i he d’aprendre a no fer-ne, a estones. És el repte de cada setmana.

Encara et fa mal dir que tens un càncer?

No. “Et posaràs a plorar cada vegada que ho hagis de dir”, em va dir el psicòleg…; fa de mal dir, és cert. La societat no està preparada. Costa molt: la gent no sap com tractar-te… N’hi ha que no se m’apropa, que li fa por perquè no sap què dir-te. De totes maneres, estic satisfet d’haver-ho fet públic, haver-ne parlat, perquè hi ha moltes persones que han dit que això els ha ajudat… i pels que ens dediquem a parlar, veure que pots ajudar així dona molta satisfacció.

Pel que expliques sovint, entenc que les infermeres t’han ajudat a ser pacient i a valorar més les coses

Sí, i tant! Sóc el president del Club de Fans d’Infermeres. Gràcies a la meva malaltia he descobert que les infermeres i el personal de la infermeria et veuen sencer, t’atenen, et toquen… tenen cura: que és molt més que curar; és un concepte més gran… Aquests mesos m’han salvat els metges, la quimio, la radio…, però m’han aguantat literalment persones que et veien en global, que em deien “com estàs; ja és la tercera; ja falta menys”… Són molt bones i fan molta feina. Per això m’he n’he anat tornant fan incondicional i tinc molta admiració per aquesta feina. Crec que és un col·lectiu al que s’hauria de donar més pes… Em sembla que els pacients no tenim una atenció global i la solució seria que les infermeres i els infermers pintessin més; no només que estiguin allà, en primera línia, sinó que fins i tot haurien de manar.

Caldrien canvis profunds

Estic encantat del sistema sanitari català: és boníssim. L’oncologia és brutal, tenim la millor del món…; però el tracte humà, l’atenció emocional, el respecte, que no hi hagi sorolls… Crec que hi ha moltes coses que cal millorar… Necessitem una medicina integral centrada en les persones. Tornant al que dèiem abans, hem de vigilar de no caure en el perill que, amb la tecnologia, aquesta medicina se’ns escapi.

D’on et ve l’optimisme?

Jo diria que ho sóc de natural…, tot i que sóc un tio que s’emprenya molt i té mala llet, però, sí que he acabat sabent trobar sempre la manera de divertir-me, de riure-me’n… El meu pare és una persona molt irònica, molt catxondo i molt feliç… és un artesà, ha estat fuster de tota la vida, ha viscut sempre al poble, per tant, té una manera molt tranquil·la d’estar al món, que fa feliç a la gent del voltant i que és feliç. Em sembla que, afortunadament, tinc alguna cosa d’aquestes, tot i que ho he pervertit una mica: m’he convertit en un urbanita i en un periodista i en un director de diari, i tot això… [riu]. És aquesta inquietud. Ara mateix, tinc moltes ganes d’ajudar a canviar els hospitals, que els veig amb molts defectes. Als 17 anys dirigia la revista del poble, vaig ajudar a muntar la ràdio del poble, he muntat programes de ràdio o televisió que han tingut èxit i alguns han guanyat els premis Onda, dues vegades… faig coses i acaben anant bé, per tant sí que tinc un optimisme que no és ingenu, que està basat en què es poden fer coses i, si tens sort i l’encertes, més o menys van bé.

I quan no surten les coses…

També. Amb el temps, defenso molt l’optimisme. No el positivisme de vegades imposat, que també és propi del neoliberalisme: “hem de ser positius, hem d’afrontar-ho tot amb un somriure!”, que és bastant patètic. Amb el càncer vaig descobrir que no sempre surt l’optimisme, per això tenim la voluntat. També és veritat que aquests mesos he après a ser pessimista: que hi ha moments en què també t’ajuda, perquè si no és com una mena d’impostura. Així, quan tornes a l’optimisme, ja és una mica més madur.

En un article, Jordi Évole et va definir com “el periodista que no va ser fill de puta”. Per què?

Es basava en un discurs que vaig fer quan vaig deixar l’Ara: el director que no ha volgut ser fill de puta… Una de les coses que em va sorprendre d’aquesta etapa de dirigir l’Ara, és que vaig conèixer els poders, que són molt mediocres, jo mateix, sóc autocrític; molt masculins: homes, bastant tristets, bastant avorrits. Alguns em deien això de que “tu has de ser més fill de puta, sinó, no pots ser director d’un diari”. “Que tens massa escrúpols…”. Flipo que et diguin quelcom així. Ja s’entén de què es tracta, però que t’ho diguin així, i que no tinguin vergonya de dir-t’ho… “No tinguis escrúpols que si no patiràs”… tant per tant, prefereixo patir… Però vaig arribar a al conclusió que és millor no estar massa temps mantenint un “cert poder”. Si no…

Se’t pugen els fums

No, no és que se’t pugin els fums, sinó que perds els sentit d’allò pel qual hi ets. Estàs més pendent de no perdre el poder i no l’exerceixes, amb tot el que això comporta. No vull tornar a aquests “reservats”, les files zero, les llotges VIP… no m’ha agradat; segurament deu ser culpa meva, però no m’hi he sentit còmode. Sigui com sigui, no em sembla normal que un director hagi de dinar amb tanta gent, mirant de crear una xarxa de complicitats… No em vull fer amic d’aquesta gent.

Fa cinc anys deixaves uns programes de comèdia per dirigir un diari, una feina “seriosa”. És un canvi molt brusc, oi?

Si ho mires així, clar… però abans de la comèdia, vaig estudiar Filosofia, vaig ser cap de societat del diari Avui… També he treballat a la revista Lecturas, al diari Sport… El que he fet sempre són coses relacionades amb la comunicació. És absurd que es dubti que perquè una persona hagi fet humor o parlat de temes d’educació no pot dirigir un diari. Jo venia de fer el “Criatures”, amb el que vam guanyar premis a Catalunya… Un dia em van dir: “Vols dir que podràs dirigir un diari, venint d’això dels nens?”…; com si no fossin importants! Els nens són petits, però els temes són grans. Sembla que si ets un periodista de motor ets súper important, i que si ets d’educació, “ai, pobret, que parla de coses petites”… “Perdoni, però l’educació és el tema més important del món, i el motor no serveix per a res: per arribar a casa i ja està… serveix per molt, però no cal saber com funciona”. Fer riure a la gent, parlar de la vida, de l’educació, de la salut… tot això també és important i a mi em sembla fantàstic.

Quines són les claus per “educar millor”?

Primer has de voler-ho fer. Has d’entendre que educar és molt important i que has de fer-ho. Educar és acompanyar, és estar al costat; fer-ho el màxim de bé que sàpigues, sabent que no ho faràs perfecte, però no passa res. Has d’estimar molt, tenir criteri, seguretat i convicció, has de tenir sentit de l’humor i sentit comú. Un pare, amb la seva criatura, el que ha de fer és espavilar-lo, estimar-lo, acompanyar-lo i que se’n vagi de casa.

També has fet moltes entrevistes. Quin és el personatge que més t’ha impressionat?

Encara que sóc molt poc mitòman, he descobert que una miqueta sí…; els famosos mai m’han impressionat, però els que m’agraden, els he entrevistat… Darrerament he estat amb filòsofs i pensadors: vaig estar amb George Stainer, a casa seva, a Cambridge; amb Zygmunt Bauman, o amb Agnes Heller, o Judith Butler… És un privilegi estar amb aquesta gent. Com que m’interessa comprendre per què el món no funciona, busco sociòlegs, filòsofs, pensadors que m’ajuden. M’agrada molt la gent gran, entrevistar-la.

Els savis…

No tant per savis, si no perquè ja no estan tant en el dia a dia. Els de la meva edat estan gestionant i, aleshores, ho justifiques tot. Ells van de tornada i poden ser més autocrítics i tenen una calma i una visió que no tenim nosaltres. De fet, jo en dic converses… a mi no m’agrada l’entrevista agressiva, de preguntes incòmodes, cosa que a vegades s’ha de fer, en el periodisme; però jo converso amb aquesta gent que m’interessa, que tenen coses a dir i, per tant, estic a favor d’ells.

Un periodisme de calma

Sí, efectivament. Converses llargues. El meu ideal de felicitat és un sopar d’estiu, a les dues de la matinada, en una terrasseta, després de dos gots de vi… a Palamós… Aquell moment de conversa, que t’agafa xerrera…, que no tens son…: a mi m’agrada molt conversar. Sempre surten coses interessants.

És el que fas en les teves darreres intervencions?

Diguem que sí… Tens unes idees i saps ordenar-les: és la feina del comunicador; que no vol dir ser bona persona: vol dir saber-ho comunicar bé. Saber-ho embolicar bé. Ara jo estic aprenent a embolicar missatges sobre la salut: com enfocar la vida, la preparació amb els metges… Qui coi sóc? Només un comunicador; una persona xerraire que parla i vol comunicar, i ja està. Aquest sóc jo.