26 oct. Xavier Gil: Si volem ser europeus de veritat, hauríem d’anar al 3+2

Xavier Gil Mur (Barcelona, 1962) és d’aquelles persones amb les quals es pot parlar de coses molt serioses i passar-s’ho molt bé. Perquè riu a cor què vols, és extravertit i dialogant: sap escoltar —amb el silenci i amb la mirada profunda de les persones sàvies— i li encanta xerrar. Catedràtic en Biomecànica i Biomaterials a la Universitat Politècnica de Catalunya —d’on era director de l’Escola Tècnica d’Enginyeria Industrial de Barcelona i n’havia estat vicerector de Recerca—, ara ja fa un any que és al timó de UIC Barcelona, com a rector, prenent el relleu d’un altre enginyer, Pere Alavedra. “El dia que m’ho van proposar, em va fer molta il·lusió. No m’ho esperava, la veritat, però aquesta universitat de seguida m’ha atrapat. Ara, per a mi, cada dia és un nou repte”.

Així, entre sistemes universitaris ideals, la situació econòmica crítica, Europa i les seves bolonyeses, el que s’espera de UIC Barcelona, etc., hi va haver moment per a les anècdotes. Com aquella vegada en què va presentar als mitjans de comunicació el satèl·lit SMOS, que havien desenvolupat amb el CSIC. Ell, en català, va explicar que servia per determinar la “humitat del sòl”. L’endemà, a Valladolid, un diari local va dir que “un satélite desarrollado por la UPC medía la humedad del sol”… Li va faltar temps, al seu rector, per trucar-li i preguntar-li si s’havia begut l’enteniment… Problemes del directe!

Què és, per a vostè, ser rector de UIC Barcelona?

Sense cap mena de dubte, un gran honor i una gran responsabilitat. Us ho dic sincerament. Ja me l’he feta meva, i cada dia que entro per la porta ho faig amb la mateixa il·lusió del primer dia. Me l’estimava abans, i me l’estimo més ara, que la conec més i des de dins. Ja sé que no tot són flors i violes, però s’hi treballa amb ganes, i això és molt important. A més a més, la realitat és que tenim una projecció de futur molt gran. No ho dic jo: m’ho diuen les autoritats civils, que ens veuen com una universitat model per al futur, i això és el que hem d’arribar a ser, una universitat coneguda i reconeguda internacionalment, conscients que potser no serem molt grans, però en el que siguem serem molt bons.

Què aporta una universitat privada enmig de tantes de públiques?

Bé, és qüestió de veure les diferències entre un model i l’altre… D’entrada, la universitat privada té una gran capacitat de flexibilitat i molta més rapidesa a l’hora de mirar d’assolir objectius concrets; això dóna una model de governança molt particular. A les universitats públiques, el govern té un problema molt gran de falta d’inèrcia i poca velocitat en la presa de decisions. A més, allà, l’alumnat i el professorat no deixen de ser un DNI, mentre que aquí el que diem és ben veritat: “Més que estudiants, persones” no és només un lema, sinó una realitat. Mirem d’ajudar a tothom perquè progressi, de manera que qui pugui donar 100 que doni 100: sense posar portes al camp.

Mireu, en aquest moment, per exemple, hi ha un bon percentatge d’estudiants de Medicina o d’altres titulacions com Odontologia o Dret que vénen encara que hagin tingut nota per entrar a la pública. Això vol dir que ens prefereixen tot i l’esforç econòmic que suposa. I és aquí on ens ho juguem tot. Hem d’exigir, començant perquè els professors facin molt bé les classes i tinguin bon tracte amb els estudiants, però també hem de ser conscients que caldrà que suïn la samarreta si volen tenir bones notes… Tot això és molt important i ho hem de cuidar.

Ara bé: juguem amb desavantatge, no li sembla?

Econòmicament, per descomptat. Però aquest desavantatge el podem reduir amb beques d’excel·lència acadèmica, ajuts perquè tothom qui vulgui i no tingui recursos pugui venir-hi a estudiar… Actualment tenim un programa anual de beques d’uns quatre milions d’euros. D’altra banda, tot i que no rebem finançament, sí que podem participar en les convocatòries: ho hem de fer i ho estem fent. A més a més, també tenim l’avantatge de poder facilitar feina als estudiants que acaben la carrera.

Però això tampoc no és tan senzill.

No, és clar que no. Però deixeu-me que us digui que quan vaig arribar aquí em va sorprendre molt —perquè no m’ho esperava, i crec que és un valor de la privada— la gran relació que hi ha entre les titulacions de la Universitat i l’entorn socioeconòmic: és a dir, molts estudiants des de primer de carrera ja fan pràctiques a hospitals, despatxos d’advocats, estudis d’arquitectura… Aquesta connexió amb la societat és una eina molt important amb què l’estudiant ja veu el futur professional i que ajuda molt a la inserció laboral dels nostres alumnes, que actualment està en casi un 90 %.

Encara ens queda molt camí per recórrer.

Sí, però mireu, fa uns mesos, un catedràtic del País Basc em deia: “En Odontología ya casi estáis en primera línea, y también en Medicina. Estáis como la Complutense o la Autónoma de Madrid, la Universidad de Murcia, la de Granada… La única diferencia es que vosotros lleváis 18 años y los otros 200, 300 años y en algunos casos ¡hasta 500!”

En tot això, la recerca té un paper molt important perquè realment sigui així, oi?

I tant! És una de les meves prioritats. Bona recerca. Captar talent. Crear escola. Són tres qüestions essencials del mateix. És important que cada professor sigui escola, un punt d’inici per fer recerca: captant talent intern i extern. D’aquesta manera sí que es pot fer bona recerca, perquè no es queda mai en una sola persona, sinó que creix i s’amplia. Així, volem persones capaces, que siguin elements tractors d’àrees de coneixement i puguin formar una escola. Retenir els bons i també buscar professorat capdavanter que vulgui venir a treballar amb nosaltres: de diferents parts del món i de facultats altament acreditades. Per això hi ha ajudes públiques en què també podem participar nosaltres. En definitiva, hem d’intentar que cada professor aporti doctorands, de manera que tingui un bon grapat de persones i que tot el coneixement que generin es traslladi a la societat.

Quina és la causa dels bons resultats en recerca a Catalunya?

En un moment determinat, el conseller Mas-Colell va fer un pacte amb totes les forces polítiques segons el qual, governés qui governés, se seguiria el mateix model. Un pacte de recerca que ha funcionat molt bé i, efectivament, Catalunya ara és a la primera línia internacional des d’aquest punt de vista. A la resta de l’Estat, cada partit polític canvia el model de recerca, i això no funciona. Fixeu-vos que, de tots els diners que vénen a Espanya per a recerca europea, més d’un 50 % és per a Catalunya, mentre que del Ministeri només en ve el 20 %. Com ho valoreu, això? La recerca a Catalunya està molt reconeguda internacionalment i jo penso que UIC Barcelona també ha de seguir aquest model de captar talent i guanyar prestigi. Al Patronat i a la Junta de Govern no ho veiem com una despesa, sinó com una inversió de futur. Els diners que s’hi fiquen es poden multiplicar per quatre o cinc si ens hi esforcem!

A quants anys vista?

Costa, però… Potser set o vuit anys per crear grups potents. Ho anirem veient, a poc a poc. Per aquest motiu té tanta importància per a nosaltres el centre de transferència de coneixement. La relació, per exemple, entre les carreres de salut i d’humanitats tenen moltíssim potencial, i aquí tenim més facilitat per fer-ho, perquè som petits. Com us deia, la recerca és molt important perquè és la manera de tornar a la societat el que fem aquí. És el nostre deure. A més a més, farà que la docència sigui millor perquè farà que el professor expliqui als alumnes la frontera del coneixement.

Facilitaria més les coses un sistema universitari únic, també en l’àmbit docent?

Sí. Un sistema universitari en què no hi hagi separació entre la pública i la privada implicaria que tot fos més competitiu i tinguéssim les mateixes possibilitats. Que el mateix dret a competir ha de tenir un professor o estudiant de UIC Barcelona que un de la UB. Caldria fer un mapa de graus que sigui adequat: no pot ser que hi hagi una enginyeria i que no hi hagi cap enginyer que estigui impartint aquesta titulació o que hi hagi més catedràtics que estudiants, en alguns casos (que això passa, malauradament). Necessitem una decisió política en què tots els partits es posin d’acord amb les universitats i facin un pacte pròsper. Però, és clar, queda molt malament dir que eliminem aquest grau o aquest altre a Girona, o a Barcelona, o a Lleida, o a Vic… o on sigui perquè té pocs alumnes…

No hi ha valor polític.

No. No hi ha valor polític i tens les limitacions del sistema funcionarial: que la gent no vol canviar de lloc, que prefereix quedar-se a “la seva província”. És molt dur, per a les universitats públiques, tenir unes plantilles fixes i, a vegades, gent que no dóna tot el que podria donar i que, en canvi, veus joves o no tan joves que, amb més de 40 anys, continuen sense poder-se col·locar i estan amb un sistema precari de contractació rere contractació, sense tenir mai plaça fixa.

D’altra banda, actualment les universitats tenen moltes dificultats econòmiques, algunes amb més de cent milions de dèficit. És necessari canviar el sistema de finançament, ja que sempre s’ha valorat segons els espais i el nombre de graus i d’alumnes que es té. Llavors la tendència ha estat dedicar molts diners a construir nous edificis que a vegades no se sabia ni per a què eren —i en alguns casos s’han hagut de vendre—; però, és clar, com que et donaven més diners!…; o crear titulacions desproporcionades per la població que tenim. Donar diners per nombre d’estudiants sí que té sentit, però en lloc de valorar-ho per metres quadrats o per titulacions, hauria de ser per producció; és a dir, quants estudiants estic traient, quina producció científica i docent tinc, quins són els caràcters o valors o senyes de qualitat, quanta gent em ve de fora, etc. S’ha de canviar de dalt a baix. Però, és clar, si es fa aquest canvi, potser caldrà posar en dubte que algunes universitats tinguin raó de ser…; tornem al tema del funcionariat que vèiem abans i, políticament, això és molt complicat de gestionar.

Tampoc no ha funcionat el 3+2 a la bolonyesa per aquest motiu?

Sí, en part. Bolonya buscava que el centre del coneixement fos l’estudiant, com ha de ser. I hem fet molts d’esforços perquè fos així. Però, és clar, no a cost zero, com ha estat a Espanya: si vols millorar una cosa, cal que hi dediquis recursos, no? Europa desenvolupa el 3+2, però Espanya es planteja: què faré amb tots els professors de quart any? Personalment no entenc les manifestacions en contra de la nova proposta per anar al 3+2, i menys per part dels estudiants. Perquè, què vol dir? Que una persona a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia o a França ha de poder graduar-se en tres anys i a Espanya en quatre? És que són més burros els nostres estudiants?! Si volem ser europeus de veritat i donar-los totes les oportunitats, això ho haurem de canviar. Si no, repliquem el model de la diferent amplada de via a Espanya i a Europa, i penso que perdem una gran oportunitat.

Tornant a casa nostra, quins són els grans projectes que tenim entre mans?

El més gran i més immediat és el centre de cures pal·liatives que, si Déu vol, inaugurarem d’aquí a un any.

Al mateix Hospital Universitari General de Catalunya?

Ara per ara, sí. Serà un lloc per cuidar molt bé els malalts, que això són precisament les cures pal·liatives: “No et podem curar, però sí que et podem cuidar”. Així, també hi intervindran elements de recerca: tenim la Càtedra WeCare, d’atenció al final de la vida; la Facultat d’Humanitats hi està treballant amb els temes del sentit del dolor i com ajudar a viure’l… Penso que hi ha molts elements d’aquests que podrien arribar a ser un autèntic pal de paller de la nostra recerca. Ja veurem, doncs, si el dia de demà ens n’anem a un altre lloc. Això sí: haurà de ser un lloc tranquil; sobretot pensant en els malalts.

S’estan plantejant possibles noves titulacions?

Sí. Una que té a veure amb el meu camp, l’enginyeria biomèdica, en relació amb les pròtesis dentals i peces ortopèdiques, i podríem ser els primers a Espanya; una altra sobre biomedicina, i una altra de psicologia. Són les tres que a curt i mitjà termini podríem oferir. Déu dirà!

Tenim uns anys per endavant… Com li agradaria que el veiessin, en el temps que es quedi com a rector, els estudiants i el professorat i el personal d’aquí?

M’agradaria que els estudiants em coneguessin com un rector proper i al servei de la Universitat i, per tant, de les persones. També tots els que hi treballen. Ho vaig dir el primer dia i ho torno a dir. Em preocupa, de veritat, si aquest tindrà llum natural o no: de vegades és complicat aconseguir-ho tot, vist com són els nostres edificis, però almenys vetllaré perquè tothom vingui feliç a treballar aquí perquè, per petita que sigui la seva tasca, és tan important o més que la meva. Tots, tots, tots contribuïm a fer créixer aquesta universitat. I aquesta és la força de UIC Barcelona. Ho crec sincerament i ho visc.

* Entrevista realitzada amb la col·laboració inestimable d’en Santi Gilabert Camí (Comunicació Audiovisual’17).