15 set. La covardia de la democràcia

Ja em perdonareu si torno a fer menció de la visita a Auschwitz. Crec, però, que, després d’estar imbuïts per un munt de produccions cinematogràfiques i de veure la realitat tal com va ser, no es pot no sortir d’aquell camp i no estar, almenys, pensatiu. És estrany trobar-se o sentir algú que digui que allò va ser just, o necessari, o qualsevol altre disbarat.

És estrany, dic, trobar-se amb algú que no accepti que matar una altra persona –pel motiu que sigui– és inhumà. Fins i tot quan és en defensa pròpia, que no es busca directament aquesta finalitat. Qui mata, veus que ho fa embriagat d’alguna ideologia, o enganyat, o perquè està malalt, o per un fervor mal conduït…; sigui com sigui, t’adones que alguna cosa no va bé. I quan el qui és assassinat és el més innocent, el més indefens –com les tristes imatges de nens que sovint ens ofereixen les guerres d’arreu el món–, aleshores l’horror que sentim és encara més gran.

De vegades no entenc per què aquest sentit comú es perd quan parlem de l’avortament. Els qui el defensen a Espanya diuen que abans de la setmana catorze no hi ha “base científica” per parlar d’un ésser humà. És clar. I si a més hi ha un perill greu per a la salut de la mare o del fetus, aleshores l’ésser humà només “apareix” a partir de la setmana vint-i-dos. És claríssim…

¿No seria més lògic –més científic– pensar que el qui acabem veient com el nostre fill –un ésser humà com nosaltres– ho és abans, durant, i després dels nou mesos? Si no, podem acabar acceptant coses tan absurdes com que a França o a Alemanya –on està permès avortar fins a la setmana dotze– els fetus són més temps éssers humans que no pas a Espanya; o que encara ho són durant més temps els nostres veïns portuguesos, que per llei poden avortar “només” fins a la desena setmana. A l’època dels romans –ja aleshores s’avortava: que no em surtin amb arguments suposadament “progressistes”–, fins a cert punt, es poden acceptar aquests plantejaments, perquè realment no se sabia què hi havia dins de la mare. Però avui, que tenim tants sistemes –científics, repeteixo– per saber-ho…!

Que l’avortament és un drama ho accepta el de més a l’esquerra i el de més a la dreta. Ningú no voldria mai trobar-se amb la situació d’una dona que es veu abocada a un final així. Se l’ha de comprendre i se l’ha d’ajudar. Per això, es busca una educació –diuen– adequada, que eviti els embarassos no volguts i, per si de cas, s’amplien els supòsits de quan es pot acabar amb el nonat. Resultat? Els números augmenten any rere any, i Espanya ja és el tercer país, després de França i del Regne Unit, en nombre d’avortaments.

Si realment es considera un drama aquesta evolució i es volen disminuir els avortaments, per què no es comença, per exemple, indicant per llei, que les mares hagin de mirar una ecografia o bé que se’ls hagi d’explicar, de veritat, què vol dir avortar? Alguns diran que això és una insensatesa que només provocarà un mal psíquic a la mare. Però, ¿que no estem en democràcia, un dels pilars de la qual és la llibertat d’informació i, per tant, com més coneixement tinc de la realitat més lliure sóc?

Quan parlo de tot això m’adono que la democràcia sembla que a alguns els impedeix de ser més lliures. Els que prometien al seu electorat un canvi en la llei de l’avortament ja feien poc i ara –tot i la majoria absolutíssima– fan un pas enrere i diuen que no faran res. I, quan els altres pugen, resulta que se senten amb l’autoritat de canviar-ho tot, i diuen que ho fan en resposta a una clam general, tot i que s’acabi demostrant que no és així.

És trist que, al final, la democràcia sovint acabi sent un tenir els ulls posats en els vots i no en el sentit comú que s’hauria de posar en una llei que no defensa el qui està més indefens. Potser, davant dels vents que vénen, tenen por de perdre aquesta majoria… La democràcia els acovardeix. I això és molt trist.

(Em quedo amb una imatge que em va passar la meva germana i crec que mostra força bé la bellesa de la vida):