10 jul. De setrills i sentit comú

Per motius que no vénen al cas, aquests dies dino més sovint a la cafeteria de la UIC. M’empipa –ho diria més durament– cada vegada que he d’agafar l’oli: no perquè sigui dolent –al contrari: és més bo, el que hi ha ara!–, sinó perquè em sento cohibit. M’empipa que durant tants anys no hi hagi hagut cap problema amb l’oli de sempre –el que ve als fantàstics setrills inventats per l’arquitecte Rafel Marquina: no n’he vist cap d’iguals– i ara vinguin i em diguin que, per llei, no es pot fer servir l’oli en un setrill. I ja està: que ara ha d’anar en un pot tancat hermèticament i que, quan l’obres, és impossible no enllefiscar-se. El “papà Estat” ha pensat en tu –diuen– perquè no tinguis problemes gàstrics o similars; i el “papà Estat” ho legisla tot: fins que arribem al punt –els dic jo– que no podrem ni fer tranquil·lament un esternut sense que el veí no ens denunciï i faci que ens caigui una multa centenària –al 50%, si la pagues aviat, això sí!– per “haver alterat l’ordre i la higiene públics”. Potser el “papà Estat” té raó, però m’empipa que contínuament es fica on no el demanen, i on hauria de prevaler el sentit comú i el criteri –moral, també–, hi posen una llei que fa encara menys comú aquest sentit.

Ara bé, el “papà Estat” diu que no pot fer res amb els party boat, en nom de la llibertat dels que ja són prou grans i –perquè volen– lloguen el vaixell i s’emborratxen fins quasi –o sense el quasi– perdre el coneixement.

Mentrestant, els alemanys en fiquen 7 –així, en número– a la porteria dels brasilers. I els holandesos i els argentins no volien guanyar, sinó simplement no perdre, castigant els seus seguidors a veure un partit avorridíssim. Això és greu. Però encara és més greu que algú mori per les mogudes ocasionades pel partit dels 7. I que, com diu el viajero ninja, ens prenguem tan seriosament el que no ho és. O que la notícia de França siguin les noves ulleres no franceses del president francès, i que la de Los Angeles sigui que el mocós d’en Bieber ha estat condemnat a dos anys de llibertat condicional per vandalisme.

I és greu que el “papà Estat” tampoc no hagi estat capaç de veure l’estafa del “xoriço” de Let’s Gowex, sinó que ha hagut de ser un Batman d’una misteriosa firma anomenada Gotham City Research que ha posat fil a l’agulla en tota la trampa que s’havia muntat. Potser el Batman en qüestió hauria de fer el mateix amb tots els bolets corruptes que surten a tort i a dret.

Repeteixo que el problema és molt més profund. El “papà Estat” pot anar legislant tant com vulgui, però fins que no ens decidim a posar unes bases als nostres comportaments, la cosa seguirà anant igual. La corrupció és abundant i aflora cada vegada més, i ens queixem –amb raó–; però sense fonaments, el qui avui es queixa i demà es troba en la mateixa situació que aquell polític, o empresari, o cantant, farà el mateix. Sovint posem el crit al cel, no tant per indignació, sinó per enveja; i això no rutlla.

Torno als setrills: tanta legislació és inútil si no es basa en un raonament. El qui vol educar els fills sap que aquesta és la millor solució. En algun moment es necessari el càstig, però, després, quan de veritat han après la lliçó, és quan els agafes amb calma i els expliques en què s’han equivocat o en què han de millorar. Mutatis mutandi, és urgent una educació profunda per recuperar aquestes bases que posen cada cosa al seu lloc. Sentit comú; malauradament, el menys comú dels sentits.