12 maig Tothom vol independència

Tothom vol independència. Als divuit anys, l’adolescent a punt d’entrar a la maduresa té ganes d’arribar a la universitat per viure la seva vida, independent de la dels seus pares. Si pogués, aniria a una universitat lluny de casa seva, però potser, per por i inseguretat, prefereix quedar-se amb el que ja té: “Més val boig conegut que savi per conèixer”, s’excusa… Aquí, en general, les coses van així: són pocs els que en realitat s’aventuren enllà de les fronteres; no és fàcil començar una vida totalment nova, emprendre camins nous, obrir portes vers horitzons desconeguts. Descobrir món.

Als quaranta –allò que en diuen la “crisi dels quaranta”–, el casat o la casada vol descasar-se; el religiós vol penjar l’hàbit i entra en crisi pensant si la seva vocació era realment una crida o no res més que fruit de la seva imaginació; el mestre pensa si ha valgut la pena dedicar mitja vida –ara hauríem de posar la mesura més als cinquanta…– a l’educació d’uns nens que mai no sap si realment li han fet cas, i en què hauria arribat a ser si no s’hagués tancat en una escola.

Avui tothom vol la independència, sense ser molestats. Però això no existeix. Tots els nostres actes són fruit d’una decisió més o menys lliure i tenen unes implicacions que cal tenir en compte i preveure, en la mesura de les nostres possibilitats. I qui té maduresa ho sap, això. El madur és aquell que sap viure el present, mirant el futur i no deixant-se enganyar o atrapar per nostàlgies del passat que, al cap i a la fi, no són altra cosa que llasts.

Dit això, em sembla que deveu ser ben pocs els que heu començat a llegir aquestes paraules sense pensar en Catalunya. No és el moment –ni em sembla el lloc– de dir-hi la meva, però sí que crec que cal mirar les coses amb perspectiva. Des d’Europa, França i Còrsega miren Catalunya; Itàlia i la Padània, també; Alemanya i Baviera, tres quarts del mateix; i uns altres quarts, Gran Bretanya i Escòcia. Podríem seguir: vist així, no crec que Europa vulgui atiar el foc sinó que se solucioni un problema –diuen– intern.

I vist amb perspectiva, també, el “café para todos” sembla que trontolla. Sovint ha acabat sent un niu de corruptes més interessats en vestits i bigotis, palaus, places de pàrquing i cursos “virtuals”, que no a entendre la política com ho feien Sòcrates i Aristòtil, és a dir, com a servei. El que fa la perspectiva!

Arriba un moment en què tothom vol ser independent; és bo o és dolent? Depèn. El qui pren una decisió madurada mira tots els pros i contres, els estudia, en parla amb tots els agents implicats… i decideix. Em sembla interessant pensar-hi.