31 març Obama: «Resi per mi i per la meva família»

Això deia, dimecres passat, el president dels Estats Units, Barak Obama, al papa Francesc. S’estaven acomiadant: “Muchas gracias”, li va dir el president, en castellà. I després, tornant a l’anglès: “Si us plau: resi per mi i per la meva família. Elles estan amb mi en aquest ‘camí’; les meves filles i la meva dona em donen suport”. I ja està. I ja estava l’audiència que ha resultat ser la més llarga que ha concedit el Pontífex a un president de govern; i ja estava, també, el contrast entre un home marcat per la senzillesa de cotxes utilitaris i austeritat en les maneres de fer, i un altre, seguit per una comitiva de vint-i-sis cotxes i vuit motocicletes, que anava a Roma a conèixer algú que admira. L’encontre entre el polític que necessita el beneplàcit dels ciutadans, i el papa que no busca acontentar més que Aquell que l’ha elegit com a successor de Pere.

Així va anar, el dimecres, prop de les onze del matí; i si no fos perquè ja estem acostumats a aquell God save the United States of America tan usat al cinema de Hollywood, diríem que Obama només va anar a buscar el cada vegada més influent vot catòlic –sense anar més lluny, no oblidem que el vicepresident Joe Biden és catòlic–; i, efectivament, busca els vots; però no només això. Obama –protestant, del sector més suposadament antipapista– realment admira Francesc i és un home que no té cap problema a citar-lo i anomenar Déu als seus discursos.

Mentrestant, em ve l’enveja de veure que aquí –a molts països d’Europa, però concretament a aquestes terres que diuen de sant Jaume–, sembla que els nostres polítics tinguin por de fer cap referència a Déu, per minsa que sigui, ja que, si ho fan, són titllats de conservadors i retrògrads, a una enorme col·lecció d’absurds insults més propis d’èpoques dictatorials, que d’una societat democràtica i lliure. És la “dictadura del relativisme”: tot s’hi val, però dins d’uns paràmetres. Uns paràmetres que han quedat ancorats en l’il·lustrat segle XVIII i la Revolució Francesa –que, recordem, va començar amb una Missa a l’Esperit Sant.

Què ens passa? ¿No podem ser com els nostres homònims italians –potser l’única o de les poques excepcions europees en aquest aspecte–, que no tenen pèls a la llengua si han de dir que són comunistes, però, primer de tot papistes?  O, què me’n dieu de Marcello Pera, antic president del Senat italià, agnòstic convençut, que va defensar amb l’aleshores cardenal Ratzinger les lògiques arrels cristianes del Vell Continent? De veritat creiem que “llibertat, igualtat i fraternitat” són fruit d’un no-res teòric?

Em sembla que ens falten governants que creguin en Déu o que, almenys, tinguin sentit comú: té molt a veure. Pensem-ho, sinó, “a la gallega”: uns autobusos deien que probablement Déu no existeix i, per tant, cal viure despreocupat; davant del dubte, fem-ho al revés: I si existeix aquell Déu creador de tot, omnipotent i pare, dels cristians? Si és així i no creiem en Ell, ens estem perdent una de les veritats més fonamentals de la nostra vida. Ser valent és pensar que és possible i que cal descobrir-la, no? És ser autènticament revolucionari –universitari. Donar-li l’esquena, despreocupar-se’n, és no atrevir-se a esbrinar qui som.

No m’estranyaria gens que, si Barak Obama hagués estat el president del país dels periodistes recentment alliberats Javier Espinosa i Ricardo García, en les seves paraules d’alegria donaria públicament gràcies a Déu: ser religiós no és una qüestió d’esquerres o de dretes. Tanmateix, aquí, les coses no van així. Seguim arrossegant una història, i em sembla que el segle XXI hauria de ser el de l’autèntic progrés en llibertats i democràcia, que van molt més enllà de les ideologies.