17 març Divinament humans

El dimarts passat commemoràvem els deu anys del penós atemptat de l’11M als trens d’Atocha, a Madrid, que ens va deixar consternats. D’aquell dia, la política espanyola va fer un gir totalment inesperat i, per descomptat, la vida de moltes famílies es va veure trasbalsada. Van morir prop de dues-centes persones, i més de dues mil van resultar ferides o van patir lesions de més o menys consideració. Malauradament, alguns –de colors molt variats– van aprofitar aquesta desgràcia per defensar els seus parers i, sovint oblidant les víctimes, es van dedicar més a fer d’altaveu d’idees que de persones que busquen preocupar-se pels seus conciutadans.

Deu anys després se segueix reclamant justícia, i és important que se’n faci; però és important, també, que sapiguem perdonar. I per perdonar, cal oblidar. És comú sentir la frase de “perdono, però no oblido”, però és una contradictio in terminis.

Un exemple molt clar i encara recent és el que ens ha deixat el president Mandela –Madiba– que, després de quasi trenta anys empresonat i de patir tot tipus de vexacions i de ser tractat pitjor que un animal va superar-se a si mateix –el que li deia el primer estímul– en bé d’un poble que també havia patit molt. O guerra civil, o perdó. I va decidir perdonar. Perdonar i oblidar: tindria sentit haver perdonat i anar de carrer en carrer recordant el mal que m’han fet els blancs amb qui comparteixo –ara sí– vorera? Perdonar vol dir poder mirar als ulls de qui és diferent de mi, tot i que en el passat m’ha fet molt de mal.

A Cinco minutos de gloria, Liam Neeson és un antic terrorista de l’IRA que, penedit dels assassinats perpetrats, i després d’haver complert condemna, té –gràcies a un programa de la televisió anglesa– l’oportunitat d’estar cara a cara amb el germà d’un noi a qui va matar a sang freda. És el moment de buscar la reconciliació amb el jove que a pocs metres de distància veié assassinar el seu germà trenta anys abans. Té cinc minuts per demanar-li perdó; i l’altre, cinc minuts per concedir-l’hi o… fer el que realment desitja des de fa trenta anys: acabar amb la vida de qui l’ha fastiguejat tota la vida.

No és moment d’explicar la trama d’aquesta gran pel·lícula, però volia parlar-ne breument perquè em va cridar l’atenció una cosa: en cap moment es diu “perdó”, però sí es veuen els efectes d’oblidar els greuges, de vegades molt grans: l’alliberament.

Només Déu pot perdonar –no en va s’escandalitzaven, els fariseus, del Mestre de Natzaret!–; per això, quan perdonem som, en certa manera, divins. Perdonar ens fa divinament humans i, per tant, lliures. Hem de demanar justícia, sí; però és veritat també que arriba un moment en què hem de saber oblidar i perdonar i poder, així, ser realment una altra vegada nosaltres mateixos.