11 jul. Jo també he pujat l’Everest

Hi havia una vegada… una il·lusió; així podria començar la història de Medicina a la UIC. Qualsevol diria que, per muntar una facultat n’hi ha prou amb les persones i les decisions per posar-se en marxa; i ja està. Però no. Són anys, paperassa burocràtica, entrevistes —amb amics i, de vegades, no tan amics—, nervis i suors, feina —moltíssima feina—, nits d’insomni… “Quan ens vam plantejar la possibilitat que se’ns confiés Medicina —explica Josep Maria Pujol, president del Patronat de la UIC—, vaig dir als meus col·legues que abans pujaria a l’Everest”.

Però, ja se sap, si Mahoma no va a la muntanya…, l’Everest va venir a nosaltres. “Llavors teníem Odontologia, Infermeria i Fisioteràpia, però estàvem incomplets —comenta Josep Argemí, el primer degà del que en aquell moment era la Facultat de Ciències de la Salut—; amb Medicina, la UIC passava a ser una universitat de ‘primera divisió’”…

Hi havia una vegada… una il·lusió que es va fer realitat: “És clar! Després de molts anys de sol·licitar-la, va ser evidentment un motiu de molta alegria”, afirmava Teófilo Sánchez, un dels primeríssims promotors de la UIC, director llavors de Relacions Institucionals. “Des d’un primer moment —continua explicant— volíem tenir Medicina perquè sabíem que una universitat on els fonaments són humanistes, anava coixa si no tenia uns estudis al meu entendre tan humans”. Era un objectiu fundacional.

Història en tres actes

Primer acte. La UIC va començar el seu camí el curs 1997-98, i el Campus Sant Cugat ho va fer amb Odontologia i Infermeria. Aquestes dues titulacions, juntament amb Fisioteràpia –s’integraria el curs següent– van formar la Facultat de Ciències de la Salut; que va néixer amb vocació mèdica: “No podia ser —explicava Argemí— que aquesta facultat no tingués Medicina”. I així va ser com —només qui arrisca realment aconsegueix tirar les coses endavant—, any rere any, es va continuar demanant la desitjada titulació a la Generalitat, esperant poder-la oferir al 30 o 40% d’estudiants d’Odontologia que volien acabar fent Medicina: cal recordar que aquests dos plans d’estudis eren comuns els tres primers anys, i hi havia encara l’esperança d’aconseguir-ho a temps; fins al punt que, oficialment, s’oferia només Odontologia i, extraoficialment, també Medicina.

El primer any, Argemí va anar servei per servei de l’Hospital General de Catalunya (on ja s’havia començat a establir la facultat) explicant el projecte de la universitat i que comptava amb l’hospital per a les classes. L’actitud era immillorable; i no només això, sinó que quan hi va haver concurs de creditors i males notícies per a l’hospital, aquest tenia l’esperança posada en Medicina.

Segon acte. No obstant això, la qüestió no era gens senzilla. Durant aquests anys a cavall entre les dues dècades Espanya, com també, per exemple, Itàlia, formava molts metges. Per això, el Govern es va veure obligat a negar qualsevol nova facultat de Medicina i, no només això, sinó que, a més, va reduir les places de les universitats públiques. Així que, encara que la il·lusió continuava en peu, va caldre esperar. Els alumnes no van tenir més remei que, o bé continuar a Odontologia, o buscar rumbs nous.

Tercer acte. El juny del 2001 es van complir els rumors que el degà seria el nou rector. Josep Argemí, catedràtic de Pediatria prenia el relleu de Jordi Cervós i, amb la mateixa empenta o més —si és possible—, Argemí i un equip de professors van continuar somiant —i treballant— en la nova facultat. Però ni aleshores ni el 2002 no estava clar que fos viable. Algunes persones no ho veien del tot factible i recomanaven esperar que la UIC es consolidés.

Amb això, van començar a sentir-se altres veus des de les conselleries de sanitat que deien que es necessitaven metges, que s’havien d’importar de fora. Es va demanar un informe, i es va veure que, efectivament, era així. Llavors, el curs 2003-2004 —després de gairebé trenta anys!—, el Govern va permetre un augment dels alumnes de Medicina. El Dr. Argemí va considerar aquest fet com una bretxa històrica que s’obria en aquell moment un instant, però que després es tornaria a tancar. I així va ser com, el 2003, es va donar el vistiplau al projecte: s’acabava el tercer acte i començava la feina dura. “A penes hi havia voluntat política i calia treballar en un projecte realment creïble”, explica el doctor Argemí. Així que ell i Josep Maria Pujol, president del Patronat de la UIC, van començar a moure fils per convèncer els polítics de les més altes esferes.

Encara van haver de passar quatre anys: “Qui ho ha demanat?”, va preguntar José Montilla, president de la Generalitat en aquell moment. I Blanca Palmada, comissionada d’Universitats i Recerca des del desembre de 2006, va contestar que la UIC, la Universitat de Girona i la Pompeu Fabra. Era l’any 2007. El Govern donava el vistiplau a les tres noves facultats, i ara “només” faltava passar el programa per l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), “que havien assegurat que, si no era amb la signatura dels hospitals, no calia que ho lliuressin”, explica Argemí.

Centrada en la persona

Això dels hospitals és una llarga, i intricada, història: moltes anades i vingudes d’un centre hospitalari a un altre per intentar signar un conveni. Calia actuar amb celeritat –el juny de 2008 s’havien de lliurar tots els papers a l’ANECA– i no era gens senzill. El gener de 2008 es van signar els convenis amb Althaia i Quirón; més tard, una setmana abans de la data límit, amb l’Hospital General de Catalunya i, in extremis, el dia abans, amb l’Hospital de Granollers. Amb això quedaven cobertes àmpliament les necessitats de centres sanitaris per a les pràctiques dels alumnes.

Així doncs, Medicina va poder iniciar el seu camí el curs 2008-2009, ja que el projecte es va aprovar sense complicacions. Concretament, el 6 de maig de 2008, ANECA va aprovar el projecte d’Estudis de Grau de Medicina de la UIC, el primer d’Espanya que seguia les directrius de l’espai europeu d’educació superior. La Facultat de Ciències de la Salut passava a anomenar-se de Medicina i Ciències de la Salut —integrava, a més, Infermeria i Fisioteràpia—, i es  va crear la Facultat d’Odontologia.

Lògicament, la redacció del projecte que s’havia de sotmetre a l’aprovació d’ANECA va ser bastant laboriosa ja que, entre altres coses, no hi havia encara les directrius definitives. Es va formar una comissió presidida per Argemí i integrada per diversos professors. En l’elaboració del document definitiu que es va enviar, hi van intervenir molt activament Albert Balaguer, Félix Cruz, José M. Serra, Josep Clotet, Montse Virumbrales i Marian Lorente, entre d’altres. La doctora Virumbrales, metge i professora de Fisioteràpia fins aquell moment, explica: “Esperàvem imprimir en els nostres estudiants una motivació constant per a la recerca de la veritat, que anessin adquirint dia a dia un ferm compromís amb la societat; volíem, en definitiva, contribuir a la formació de metges que aportessin un valor a la comunitat”.

La professora Lorente explica que “a l’hora de fer el programa, teníem molt clar allò pel qual havíem d’apostar i el que havien de reflectir els nostres estudis: la medicina centrada en la persona; és a dir, el pacient és algú a qui hem de cuidar i acompanyar en el procés de la malaltia, solucionar els dubtes que tingui sobre la seva malaltia i alleujar-li el patiment, no només físic, sinó emocional”. Calia integrar la nova metodologia d’aprenentatge indicada per Bolonya, buscant —com diu la també professora Núria Casals— “una forma nova i moderna d’entendre la medicina, que combinés els coneixements més capdavanters, les tècniques més sofisticades i que centrés l’activitat mèdica en la persona en tota la seva dimensió”; de manera que l’estudiant “adquirís capacitat d’estudi i visió crítica”, apunta el qui aleshores era gerent del Campus Sant Cugat, Alberto Canals.

Un cop aprovat el pla d’estudis pels organismes competents, “els primers anys van ser d’una activitat frenètica per a tots els que érem allà —relata Balaguer—; l’ajuda de les ciències bàsiques amb Casals, Lorente o Clotet, i la capacitat de treball de Marta Elorduy –que es va incorporar el segon any com a directora de la titulació– va ser molt més que important: providencial! Va ser un gran equip, conscient que calia fer-ho gairebé tot i ‘inventar’ moltes coses, ja que les circumstàncies de les altres facultats, públiques i privades, eren molt diferents i servien poc com a model: no disposàvem d’un hospital propi, o si més no d’un gran ‘hospital universitari’ com a únic aliat, i això exigia dissenyar un model nou”…

*****

Avui, gràcies a l’esforç de molta gent, la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut ja és una realitat, i el cim de què parlava Pujol està a punt de ser coronat per primera vegada. Hi haurà moltes més coronacions, però aquest any els toca als que van començar. “En només sis anys —explica Canals content—, s’ha aconseguit un coneixement i un reconeixement que llavors em semblava impossible”. Ara, només queda créixer. Més i més. “Hem de continuar aspirant a l’excel·lència i a la millora contínua de la qualitat per formar professionals de prestigi. Personalment —conclou la professora Virumbrales—, miraré de contribuir-hi dia a dia amb la meva feina”. No és un Everest; és molt més. Per això, Pujol ho té molt clar –ho crida, ho exclama–: “Que no ens donem mai per satisfets! Cal treballar, molt: tots els dies. Sent, cada vegada més, molt més fidels al nostre esperit”.