25 nov. De ‘Donuts’ i de política

El sentinella, quan veu que les revelacions de l’esperit del rei mort al seu fill Hamlet no portaran massa bones notícies, diu allò de “quelcom fa pudor a podrit a l’Estat de Dinamarca”. El pobre Marcel –el sentinella en qüestió– s’ensuma que hi ha fets censurables que seran causa de malastrugança, com així acaba sent.

Sé que resulta un tòpic, això de fer esment a la pudor danesa shakespeariana, però els fets són els que són: a casa nostra -no només aquí, sinó també enllà les fronteres-, en la política, hi ha moltes coses que fan pudor, i no és un suposició. Els corruptes surten com fongs a tort i a dret i, desconcertats, molts ciutadans decideixen enfocar la mirada cap a qui presenti la mà “lliure de pecat”, i que ofereixi el millor dolç, encara que sigui de plàstic.

Anem per parts –que va dir el famós Jack–, i reflexionem en el que està passant. Alguns diran que la política és corrupta i que, per tant, no és possible sortir-se’n sense haver passat pel tub dels sobres(sous). Però això seria com aquella broma que es pot fer, parlant en castellà, a qui estigui a dieta: “–No tomo Donuts porque engordan mucho. –No, perdone, quien engorda es usted, no los Donuts”… I benvinguts siguin els Donuts, que finalment sembla que seran salvats!

És a dir, política no és sinònim de corrupció. Els que ens podem fer corruptes som nosaltres, quan no fem bon ús de la llibertat i pensem que tot el món gira entorn nostre i que, per tant, podem actuar sense més llei que la que ens dóna la gana. Penso que val la pena que naveguem –i reflexionem– una mica més enrere en el temps, més enllà del Hamlet, i en endinsem en el clàssics –¡quant de sentit comú tenien en molts casos i, ai, quant que ens falta, avui!–. Concretament Aristòtil, que deia que el bon polític és el savi, el que, en certa manera, coneix tot el que fa referència a l’ànima.

Desgraciadament, en molts casos la política només s’entén com un servei cara a la galeria i, en realitat, acaba sent una poltrona de poder on enriquir-se i des d’on vendre la pròpia ideologia. El que fa referència a l’ànima no vol entendre d’esquerres o dretes, sinó de la persona. I la persona –l’ànima– necessita que es cuidi la família i, per tant, la vida completa, de principi a fi; necessita que els interessos del polític no siguin econòmics, sino “l’home com a persona dotada d’una dignitat transcendent”. Ho deia el Papa Francesc, al discurs d’aquest matí, al Parlament Europeu. “Una Europa que no es capaç d’obrir-se a la dimensió transcendent de la vida és una Europa que corre el risc de perdre lentament la pròpia ànima i també aquell ‘esperit humanista’ que, no obstant, estima i defensa”. Jo no podré creure en el polític que no transcendeix i es queda en els seus curts paràmetres –ja molt caducs– d’esquerra o de dreta.

Alguns es sorprenien del fort caire social de les paraules de Bergoglio, aquest matí. Jo, els animaria a llegir el Compendi de la doctrina social de l’Església. I, també, a què no oblidin els consells del vell Aristòtil i pensin què volen fer realment, en embarcar-se a la difícil tasca –i lloable, quan es condueix bé– de la política. Mentrestant, permeteu-me que torni a llegir Hamlet.