05 maig A les mares

Ell és metge de capçalera. Aquell dia, quan ja acabava la jornada de treball, va entrar l’última pacient.

—Doctor —va començar, a poc a poc, com amb por—; estic embarassada i ja no puc més…

Era el cinquè embaràs i, és clar, en un poble petit d’un país llatinoamericà, és un problema. No pel país en concret, sinó perquè era una família molt pobra: ja no es podia permetre haver d’alimentar una altra boca. Així que havia decidit avortar.

Entre sanglot i sanglot, la pacient li explicava tot això al doctor, mentre ell –bon professional– se l’escoltava. Fins que va acabar. Què li podia dir? Tenia ganes de tancar aquell dia, que havia estat especialment dur, i de despatxar-la amb pressa. Però el que li deia aquella dona era quelcom molt exigent. La Providència –així ho explicava– el va inspirar.

—D’acord. Quants anys té el seu fill gran?

—Onze.

—Doncs porti-me’l i jo mateix el mataré…

—Però què em diu! El meu Juanito, com l’he de matar!? —ho va dir amb horror, pensant que el doctor s’havia tornat boig.

—Home! Aquest sí que menja! El nen que li naixerà, en canvi, no menja gens. Serà molt més barat d’alimentar, no li sembla?

Al final, la dona no li va portar el seu Juanito. I també va decidir continuar l’embaràs.

Ara, el seu Juanito ja té vint-i-dos anys; i el seu Santiaguito, onze. Un noi alt i en plena forma, orgullós, a més, de la seva mare…

Ahir celebràvem el Dia de la Mare: ja sabem que és una qüestió molt comercial; però és bo que almenys una vegada l’any recordem qui ens ha portat a dins nou mesos; ha patit per donar-nos a llum; ha dormit poc; s’ha ajupit i aixecat més vegades que un atleta, sense importar-li gaire si li feia mal l’esquena i si havia de portar els quinze quilos que pesàvem i la bossa de la compra del súper a l’altra mà, mentre contestava el telèfon i intentava obrir la porta del cotxe, mirant que els dos germans grans no es barallessin més, que s’havien aixecat de mala gaita… Ser mare és una feina de vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l’any (seixanta-sis, si és de traspàs). I prou. I prou?

Ser mare és molt més que un simple sentiment. Per això, em treu de polleguera –em fa pena– que una empresa de fertilització de Barcelona es promocioni dient que “treballem per fer-vos sentir l’emoció de ser pares”. Recentment ho he vist i ho he sentit en els ulls i en la veu del meu germà: ser pare és emocionant, sí. Però ser pare –i, concretament, ser mare, que és la que sempre hi és, aquella a qui sempre agrada l’ala del pollastre–, vol dir ser-ho cada dia. Un rere l’altre. I han de saber una mica de medicina –el petó que eixuga més d’una llàgrima–, i una mica d’economia, i una mica d’arts culinàries…

Per això, és molt trist veure persones que deshonren la gran professió de metge enganyant tantes dones –perquè això és el que fan: són els principals culpables dels milions de no-nascuts a l’any–, a qui diuen que el que tenen a dins no és res més que un teixit encara no desenvolupat. I ja està.

La professió de mare no té vacances. I, per si fos poc, per Nadal i durant l’estiu encara hi ha més feina. I ningú no els paga. Però no és veritat. El que reben les mares –les grans mares, les que es poden dir “Mare”, en majúscula–, sí que reben molt. I si no, mireu aquesta simpàtica campanya de publicitat dedicada a totes les mares. A elles: gràcies!