Les ales d’àngel no fan soroll

A ritme de tres frases volia fer una petita reflexió per encarar l’última setmana abans de Setmana Santa. La primera, la deia un vell amic: “Les ales d’àngel no fan soroll” (o “fressa”, que és com ho diem a Girona). Hi ha gent que, tant bon punt aconsegueix unes “ales” –un triomf– se’n fa molt de ressò, com si hagués estat només fruit de la seva magnificència o d’un no-se-sap-quin-do-autoadquirit que li fa dir –i creure-s’ho–: “jo sóc així; gràcies”.

La segona és molt coneguda per a tothom; d’una pel·lícula: “El que fem en aquesta vida té el seu eco en l’eternitat”. I és així. Cal, doncs, pensar-s’ho molt, abans de fer o deixar de fer res.

I finalment, la que em va dir un professor que vaig tenir a la universitat; un bon filòsof i teòleg irlandès que et feia pensar, encara que no en tinguessis cap ganes: “El que ha perdut la modernitat no és tant el coneixement, sinó el reconeixement”.

Sembli veritat o mentida, tot això em rondava pel cap el dissabte, veient la performance que va fer un grup de teatre, al Campus Sant Cugat de la UIC, en el marc del taller de reanimació cardiopulmonar i primers auxilis “Què passa quan et passes”, i al que van assistir unes quatre-centes persones –nois i noies de batxillerat, fonamentalment–. Es representava una situació extrema –i trista, perquè, malauradament és molt real–, d’uns nois passats “de rosca” –entengui’s alcohol i drogues– que es troben perduts davant del shock de sobredosi que pateix una del grup i que queda com morta. Dos fugen –entre ells, el noi, el que se suposava el líder–; una es queda allà, histèrica perduda. Arriba l’ambulància.

No és que normalment em posi a filosofar en qualsevol situació, però m’empipa que, en moments com aquest, el comentari que salta moltes vegades és el de “ai, aquesta joventut!; on anirem a parar!”, mentre hom se’n renta les mans. Som nosaltres –cadascú– la modernitat que no es reconeix i va donant cops a l’aire perquè no sap cap on va. Però no sap cap on va perquè no sap qui, ni com és. L’Europa que no s’estima, deia Ratzinger, gaire bé profetitzant.

El vell continent vol fer-se un lloc en el món. Escarmentat per la crua història del segle XX, vol tenir, ara, el seu eco en l’eternitat. Però no ens volem reconèixer, i sovint –ja no parlo només d’Europa–, amb aires d’autosuficiència volem fer gala que som el centre del món i de l’univers, mentre que, en realitat, les ales que tenim ens vénen donades i són, precisament, el que ens fa de veritat misteriosos –el misteri d’allò que és diví– i no volem acceptar.

No hi ha comentaris

Publica un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.