10 març Francesc: és l’hora de la revolució

Buona domenica e buon pranzo. Així acaba, en més d’una ocasió, el papa Francesc, l’Angelus del diumenge. La primera vegada va ser una sorpresa molt simpàtica; i la segona, i la tercera. Encara que ja no sorprèn, tothom espera aquest desig del papa Bergoglio, que li surt del més interior del cor. Com aquell “reseu per mi” que va dirigir als milers de persones que l’esperaven veure per primer cop, des de la plaça Sant Pere, a la loggia vaticana i als milions de tot el món que estàvem encarats davant els diferents tipus de pantalla, d’un cap a l’altre de la terra…

D’aleshores ençà han passat dotze mesos –aquest dijous 13 comença l’any II–, i molts que pensen i diuen que el papa rector ha canviat –i canviarà– la història del Vaticà i, per tant, de l’Església universal. I és veritat. I és mentida. Cal que mirem les coses amb perspectiva per adonar-nos que, més que un canvi, és una revolució, el que duu a terme Francesc i començada fa més temps. Podríem dir que es tracta de la “revolució de l’optimisme”, que s’arrela amb més força al missatge cristià de sempre, fonamentat sobre el pilar de l’amor; és a dir: ser com Déu…, en l’estimar.

El 1978, l’Església feia quasi cinc-cents anys que era dirigida per pontífexs italians, i la sorpresa d’aleshores en sentir aquell nom tan estrany –Wojtyła–, podria molt ben ser com la del 13 de març passat. Aleshores, diuen que al papa vingut “d’un paese lontano”, li van plantejar si volia canviar la cúria, o preferia canviar el món, i va decidir treballar per això segon. I ho va fer. Van caure telons d’acer i, per una institució bimil·lenària, no crec que sigui agosarat dir que Joan Pau II va ser el precursor de la globalització d’avui, ja que va ser el primer que va unir pobles de nord a sud i d’est a oest, gràcies als seus viatges arreu del món –en kilòmetres, més de tres vegades la distància entre la Terra i la Lluna. Ha estat el segon papat més llarg de la història –sense comptar el de sant Pere, és clar– i, molt gràcies al doctor honoris causa d’aquesta universitat, Joaquín Navarro-Valls, el papa polonès va fer que l’Església tornés a interessar a tothom i, especialment, als mitjans de comunicació. La revolució, doncs, va començar amb ell. Es tractava només de la primera part.

Benet XVI, el mestre, il professore, va agafar el relleu amb força, però –amb 78 anys– no l’esportiva, sinó la intel·lectual. Ratzinger va seguir netejant el que ja havia començat abans –el papa Francesc ho afirma, novament, en una entrevista publicada no fa gaire– i, amb el cap, i guanyant-se el respecte de tots els oients amb esperit realment universitari –els que viuen per la cerca de la veritat–, va atacar el que feia anys anomenava “la dictadura del relativisme”, un precipici a què s’han evocat tants, ja “que no reconeix res com a absolut i que deixa únicament el ‘jo’ i els seus capricis com a darrera mesura”.

Aquesta dictadura també l’ha recordada el papa Francesc, però sembla que alguns la volen obviar. Existeix, és un fet. I Bergoglio la veu amb preocupació. Però amb optimisme. Perquè l’optimisme –ho ha recordat, també, vàries vegades– és el més propi d’un cristià. I aquest optimisme –que també tenien els seus predecessors, però van haver de lidiar amb altres batalles– és amb el que s’ha guanyat el món.

Un gran canvi? La doctrina segueix igual: l’escrita al Catecisme de l’Església Catòlica, en què van tenir part molt important –sinó principal– tant Wojtyła com Ratzinger. Canvis a la cúria? Sí, és el que li toca a aquest papa. I ho està fent. No crec que per sorpresa: és el que demanaven els cardenals en el debat anterior al conclave. Amb una “peculiaritat”, potser –tot pontífex, persona de carn i ossos, no un “súper heroi”, que no vol Francesc, en té–, que és la nota de la misericòrdia.

Tres pontificats per a la història. Joan Pau II, el papa que ha portat l’Església al món, i el món a l’Església; Benet XVI, el que ha cridat a les ments perquè penséssim quin món realment volem; Francesc, el Sant Pare que té el gran repte d’ajudar a aixecar la família, com a institució fonamental de la societat, arrencant en el proper sínode extraordinari de bisbes. De fora cap endins, i de dins cap enfora.

Sé que potser sóc una mica reduccionista –els grans pontificats com els que hem viscut no es poden resumir en quatre línies–; però també m’adono que l’un no s’entén sense l’altre i que, realment –sembla innecessari dir-ho–, és l’Esperit Sant qui governa –i que bé que ho fa!