Cristina Garmendia: Lamento que l’educació no generi un consens més ampli

Cristina Garmendia de Mendizábal (Sant Sebastià, 1962): biòloga i empresària. Doctora per la Universitat Autònoma de Madrid i MBA per l’IESE. Emprenedora en el camp de la biotecnologia –pionera a Espanya a establir les bases d’aquesta ciència– i fundadora de Genetrix, empresa que es dedica al desenvolupament de tecnologies biomèdiques i medicaments. És a dir, empresària de molt prestigi que, com a bona donostiarra, mai no s’ha deixat acovardir per la novetat, pel que ha hagut d’emprendre. Fins i tot quan el president José Luis Rodríguez Zapatero li va proposar fer-se càrrec de la cartera d’un nou ministeri, només existent en el seu període (2008-2011), durant el qual es van llançar programes molt ambiciosos, com el d’excel·lència “Severo Ochoa” (que subvencionava de manera extraordinària els millors centres d’investigació científica), o es va aprovar la Llei de la ciència, la tecnologia i la innovació –“és l’aportació de la qual em sento més orgullosa”, diu–; que substituïa la de 1986 i que, per primera vegada, elevava la innovació a rang de llei, incidint en els mecanismes de transferència de coneixement entre el sector públic i les empreses.

Però, atesa la seva trajectòria, una de les preguntes gairebé obligades és: per què va entrar en política –sense afiliar-se a cap partit–, si ja estava situada al món intel·lectual? Què li va fer dir que sí?

Feia anys que era molt activa en fòrums, comitès assessors i associacions, hi opinava i feia recomanacions sobre política de R+D. Sempre que podia hi aportava la meva experiència com a emprenedora biotecnològica i creadora d’un fons de capital risc. Aquesta activitat em va permetre conèixer José Luis Rodríguez Zapatero quan era candidat en un fòrum en què, precisament, es defensava l’aposta que el país havia de fer per la R+D i es parlava de la col·laboració entre la ciència i l’empresa.

Quan, més tard, em va oferir posar-me al capdavant d’un nou ministeri per tirar endavant aquestes idees, no vaig poder dir que no. Sobretot, perquè es confiava plenament en mi: se’m posava a les mans un nou ministeri que integrava totes les capacitats públiques en matèria de recerca i innovació, i em donava total llibertat per establir l’estratègia i triar el meu equip. Estic molt agraïda per aquesta confiança.

El que crida l’atenció és que no és normal, a Espanya, veure una dona de les seves característiques –amb prestigi empresarial i acadèmic– enredant-se en assumptes de govern del país… A més, polítics i societat, junts, sovint sona a ficció, i més ara que surt tant la corrupció, no li sembla?

És que hem de mirar els països de més tradició democràtica. Allà sí que tenen excel·lents representants polítics, i el seu desenvolupament social i econòmic hi està íntimament lligat. En línies generals, la societat civil en aquests països segueix molt de prop la política i els seus polítics, i opina, exigeix i reconeix el paper que desenvolupen. Crec que és molt difícil pensar en un sistema al marge de la política i els seus alts representants, de manera que tant de bo la societat civil espanyola estigués més a prop de la política, fos més exigent amb els seus representants, i els millors professionals de la política o fora d’aquesta estiguessin incentivats per fer un pas endavant.

Veient la seva experiència, creu que hem de tendir més al polític professional?

És l’eterna qüestió: hauria d’haver-hi més independents al Govern? És veritat, jo vaig arribar a la política des de l’empresa privada i he tornat a l’empresa privada, però sempre he tingut un compromís institucional, ja sigui en l’associacionisme empresarial o participant en consells assessors d’universitats i entitats sense ànim de lucre. Vaig acceptar amb gran honor formar part del Govern i, dos anys després de tornar a l’empresa, em sento una privilegiada per haver tingut aquesta oportunitat, que m’ha fet respectar encara més el valor de la política i el compromís públic.

Però no és el més habitual

És cert, ni en els governs nacionals ni en els autonòmics, a diferència del que passa en altres països, i crec que és sa per a la política i la vida pública espanyoles que hi hagi més persones amb aquest perfil.

De què està més orgullosa del seu pas per la política?

Van ser anys intensos, plens de feina i de decisions, en què vam engegar iniciatives transformadores, com el programa “Severo Ochoa d’excel·lència científica” o la “Compra pública innovadora”, que han obert nous camins en la recerca i la innovació a Espanya. Però, sens dubte, l’aportació més important –i de la qual em sento més orgullosa– és la Llei de la ciència, la tecnologia i la innovació, pel que aporta i pel que representa. La norma substitueix la Llei de la ciència de 1986, que ha servit bé el sistema científic durant 25 anys, però que havia estat superada per la realitat i, especialment, per la necessitat de regular i incentivar la transferència de tecnologia i el suport a la innovació com a activitats quotidianes del nostre sistema públic de R+D. Confio que la Llei duri tant i aporti tants bons fruits com la seva predecessora. Per descomptat, disposa del millor actiu per fer-ho: el consens polític dels principals partits de l’arc parlamentari.

Quina és la situació científica a Espanya?

Aquí s’ha fet un esforç importantíssim en l’última dècada per millorar el sistema de R+D. Quan vaig estar al capdavant del Ministeri deia –i ho continuo dient– que les capacitats científiques que tenim són un actiu importantíssim sobre les quals cal assentar la competitivitat de la nostra economia i que en aquest període de crisi, més que mai, hem d’aprofitar aquestes capacitats per generar retorns econòmics a la societat, per generar noves oportunitats de negoci i llocs de treball qualificats. Potser la comunitat científica ha viscut massa al marge de la realitat econòmica que l’envolta, no ha estat prou interessada ni incentivada per transferir els resultats al sistema empresarial.

El binomi recerca-universitat i empresa no s’ha acabat de comprendre?

És un fet que la majoria de les nostres empreses no han entès que per millorar la seva competitivitat han d’incorporar nous desenvolupaments científics i tecnològics en els béns i serveis que produeixen, i que, per tant, no han generat un nivell d’interlocució eficient amb el món de la recerca. No obstant això, en l’última dècada hem avançat molt amb noves eines per pal·liar aquests dèficits –algunes de desenvolupades en el meu pas pel Govern. Estem en la millor disposició que mai per transferir de manera eficient els resultats científics al teixit productiu. Però no podrem aconseguir-ho si no conservem les nostres capacitats científiques des de la inversió pública, si perdem els lideratges científics que tantes dècades ens ha costat construir. Convé recordar que els països que avui considerem potències econòmiques són tots potències científiques.

El problema, em sembla, és que continuem amb les retallades, i la universitat pública continua depenent gairebé totalment de les arques del Govern. Potser caldrà tendir a un estil d’universitat més autogestionable i autorendible (o autorendilibitzador), potser més a l’estil americà

El finançament és important, però no és l’única clau. L’especialització i la millora de la governança són, sens dubte, reptes que la universitat pública espanyola no ha resolt i ha d’abordar en els propers anys. També ha de col·laborar més intensament amb el sector privat, per valoritzar i transferir l’important coneixement que genera. Dit això, no ens hem d’enganyar: els recursos que s’obtenen per la col·laboració amb empreses a les research universities americanes no permeten cobrir més que una petita part dels costos. Les grants d’investigació del Govern federal dels EUA i les matrícules dels alumnes són molt més importants i ningú no es planteja que això els generi un problema de sostenibilitat. És cert que també reben importants donatius, una figura que és difícil d’imaginar a curt termini al nostre país.

És a dir: responsabilitat compartida

Sí, és clar: el Govern nacional i els regionals no són els únics responsables que les universitats no funcionin més bé, però han de garantir un finançament que permeti a les universitats ser eficients i competitives. A banda d’això, les mateixes universitats també tenen un paper. El fet que algunes funcionin millor i altres pitjor –i que dins de cadascuna hi hagi centres i departaments de més èxit i de menys–, tot i que juguen sempre amb les mateixes regles i amb nivells de finançament semblants, demostra que totes tenen marge per millorar.

Creu que l’educació a Espanya passa pel seu millor moment?

A mi m’agrada dir que l’educació és la primera política econòmica del país. I no ho dic per menystenir la funció social de l’educació, sinó per destacar que és també un pilar fonamental sobre el qual cal construir una economia del coneixement més competitiva. Lamento que l’educació no generi un consens més ampli com a prioritat nacional, no només entre els partits polítics, sinó també entre els agents socials i econòmics.

Quines novetats introduiria en el model educatiu?

La universitat no pot ser l’única protagonista en la conversió del coneixement en desenvolupament econòmic. Ha d’aprendre a cooperar de manera més intensa amb els agents econòmics. Com diu Daniel Innerarity, una de les característiques de la societat del coneixement és que la universitat ha perdut el monopoli en la generació del saber que va tenir durant segles. Això no és dolent, perquè no suposa que la universitat sigui menys rellevant o menys sàvia, sinó que la societat en conjunt s’ha fet més intel·ligent.

Per tant, la universitat ha d’aprendre primer a ser, ella mateixa, més innovadora: amb el canvi, amb els nous enfocaments, amb la necessària renovació dels seus plantejaments en un món en transformació.

Això ens ajudarà a sortir de la crisi?

Estic convençuda que la R+D+i és una palanca de competitivitat i de creixement, amb crisi i sense crisi. Hi ha nombrosos estudis que mostren que les empreses que inverteixen en innovació tenen més bons resultats i exporten més. I la mateixa crisi ens ho està demostrant: les empreses més innovadores i més internacionalitzades superen més bé les dificultats, incloses les de sectors tradicionalment considerats “poc intensius en tecnologia”, com la construcció o l’alimentació, per esmentar-ne dos exemples.

El problema és que se’ns en van molts joves a provar sort fora

Sí. Conec particularment el cas dels investigadors i tecnòlegs; no obstant això, el primer que cal tenir present és que, en els últims 25 anys, Espanya ha passat d’ocupar el lloc 30 en el rànquing mundial de producció científica a situar-se entre els 10 primers països. Això no hagués estat possible si no tinguéssim molts dels nostres cervells treballant aquí. Hem estat capaços, durant anys, d’atreure i retenir talent. Sembla que aquesta tendència s’està revertint –en part per la disminució d’ajudes públiques a la R+D+i– i a molts dels nostres millors joves investigadors els costa trobar un forat aquí. Certament, la recerca és global i la carrera de tot bon científic ha d’incloure estades fora d’Espanya. En aquest sentit, és bo que surtin. El problema es produeix quan el saldo net dels que surten i els que entren és negatiu i quan la imatge internacional d’Espanya com a país de ciència es deteriora. En aquest sentit, entenc la preocupació dels joves investigadors que necessiten tenir certesa sobre l’evolució dels ajuts públics a la seva formació i contractació en el sistema públic de recerca.

I si, a tot això, hi afegim l’envelliment de la població… Vostè va predir fa poc que per al 2025 la majoria de la població europea tindrà més de 65 anys

Efectivament, l’envelliment és un dels molts reptes que compartim amb Europa, entre els quals també hi ha el proveïment d’energia, el canvi climàtic, la seguretat alimentària o el transport intel·ligent. Tots superen les nostres fronteres nacionals i, en tots, la recerca i la innovació hi tenen un paper essencial. Ara bé, són reptes massa grossos com perquè només l’Administració o només la universitat o només l’empresa els afrontin. Necessitem una cooperació més intensa que alineï la producció de més bon coneixement, la posada en el mercat de solucions i el desenvolupament de polítiques més intel·ligents. I, per descomptat, el compromís ciutadà.

Es pot ser optimista, amb el futur que ens ve a sobre?

Crec en l’optimisme com a actitud, però m’agrada fonamentar-ho. Penso que Espanya i Europa tenen capacitats i talent per afrontar aquest repte i molts altres. Pensem en aquest tema de l’envelliment, per exemple. És clar que cal revertir la demografia i equilibrar la piràmide de població, però encara que ho fem ens trobarem amb un nombre creixent de ciutadans que viuen més temps: en unes dècades l’etapa de vellesa amb salut deteriorada pot suposar fins al 20% de la vida, amb el cost personal i sociosanitari que això representa. El que no podem fer és quedar-nos de braços plegats: hem de posar en joc la millor recerca per millorar la prevenció i proveir de més bones cures crònics i dependents. I Espanya té en aquest àmbit una recerca i capacitat tecnològica empresarial de primer nivell –així com a exemples penso en Galícia i el País Basc– amb importants programes d’innovació tecnològica en els sistemes de salut.

Així és com ho veig jo: Espanya ha crescut molt –i s’ha fet rica– en molt poc temps, la llibertat que ens ha donat la democràcia sovint ens ha fet perdre el nord, i el suposat “estat del benestar” a algunes persones els ha portat a apoltronar-se a la seva seu. Tot això ha explotat, com una bombolla, i ara ens toca purgar. El problema és que, passat això, els que puguin ho oblidaran i tornaran a actuar de la mateixa manera. Creu que és així? Què ens està passant?

També a mi és una cosa que em preocupa. Crec que a Espanya estem vivint la convergència de tres crisis: l’econòmica, la institucional –que es reflecteix en la desafecció que esmenta– i la del model territorial. Les tres són complexes i, com que tenen lloc alhora, estan provocant molta tensió. Malgrat tot, crec que la societat espanyola està donant mostra d’un civisme i una maduresa encomiables, malgrat les dificultats. Espero que aquesta maduresa ens permeti aprendre’n i no repetir certs errors.

No hi ha comentaris

Publica un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.