Xavier Amat: Alumni facilita formació permanent i una vinculació molt bona amb la universitat

Abans que la UIC fos tal com la coneixem avui, hi havia l’INEDE (Institut Europeu de Dret i Economia). I, encara més abans, l’Institut d’Estudis Universitaris, l’IEU. En Xavier Amat (1961), president d’Alumni UIC des de fa prop de deu anys, va estudiar Dret en el més antic: “Érem a Travessera, en un lloc que ens van dir que era provisional: en principi havia de ser per a un any, però, de fet, hi vam començar i gairebé acabar…; l’últim curs el vam fer ja a Immaculada, a l’edifici que havia estat un convent i que ja no existeix”. Aquells anys van ser com la gènesi de la nostra Universitat, i es feien els exàmens per la UNED en una setmana intensa, de dilluns a dissabte. “Cada dia un examen final; i si havies de recuperar-ne algun, en podies arribar a tenir al matí i a la tarda”. Hi havia molta exigència i no tothom va continuar: “Ja fos per això o perquè molts, passat segon, se n’anaven a fer les milícies, vam començar uns quaranta i vam acabar set”. Era l’any 1984, i avui, en Xavier, casat i amb set fills, recorda aquells anys amb molta il·lusió i amb un somriure d’orella a orella.

La veritat és que, en ser tan pocs, érem com una família. De fet, el juny del 84 ens vam examinar tres persones i les altres quatre, per diferents motius, van acabar el setembre. Avui encara ens veiem molt sovint en trobades que s’han anat fent aquí, a la UIC, i abans…

Qui ho diria, que acabaries sent el president d’Alumni d’una institució que tant valores!

Sí…, qui ho diria: sembla que encara els enganyo… Han estat dues etapes, primer com a associació i després com a agrupació; en total, deu fer set o vuit anys.

Tu no has tingut res així: éreu pocs. Què aporta ser d’Alumni?

Jo crec que molt. És important que hi hagi sempre una vinculació amb la Universitat i això ho facilita Alumni. La formació permanent és imprescindible, sempre. Alumni és una seu que t’atorga la possibilitat de fer seminaris, conferències, tot tipus d’iniciatives i això és molt bo: estàs vinculat al món acadèmic. També per un aspecte més humà: trobar-te amb els companys, recordar vells temps… A més, la borsa de treball que t’ofereix l’agrupació, sobretot els primers anys, és molt pràctica. Crec que Alumni està fent una bona feina, amb el Servei d’Orientació Professional. Només cal veure els índexs d’immersió actuals, que són molt alts.

Quina ha estat la teva trajectòria professional?

Vaig tenir sort perquè des de segon ja treballava en un despatx de Sala-Reixachs, de Terrassa, on vivia. Quan vaig acabar la carrera, m’hi vaig quedar. S’hi portaven casos de l’àmbit concursal i, tot i que m’agradava, volia veure altres opcions. Per això, el 1988 me’n vaig anar a Peat Marwick International (KPMG), on em vaig quedar tres anys i mig, fins que vaig decidir embarcar-me en un projecte totalment de zero. Va ser una mica esbojarrada, la idea: jo tenia 30 anys i ja amb quatre fills, però m’hi vaig llençar una mica com el llanero solitario. Em vaig associar amb un amic de Sabadell i vam muntar el nostre propi despatx: l’1 de gener del 92. Any olímpic! Avui sóc en un despatx que vam començar el 96, amb Vidal-Quadras. Portem sobretot temes societaris.

Suposo que deus haver viscut molt de prop el tema de la crisi a l’empresa

Sí. Desgraciadament la situació és molt dura. Al despatx notem molt els cicles econòmics, i aquest és especialment greu, del qual nosaltres som testimonis directes. Gràcies a Déu tenim feina, però també notem que l’activitat econòmica és molt petita, i d’operacions –fusions, compravendes en què un pren la iniciativa, etc.–, se’n fan molt poques i, en canvi, es tanquen moltíssimes empreses… Això fa pena.

La nova llei concursal ha facilitat les coses?

Nosaltres no som un despatx especialitzat en el dret concursal, però tot i així hem presentat bastants concursos. Crec que aquesta ha estat una llei més àgil, que pretenia poder reflotar les empreses, però la gravetat de la situació ha fet que amb prou feines s’hagin notat els canvis.

Quina penses que és la causa de tot això?

Bé, sempre són una multitud de factors… Fa uns anys, les caixes i els bancs tenien molta força i volien col·locar ràpidament els diners de què disposaven i s’acabaven fent coses molt malament; per un abús de confiança, potser. Home, ¡qui pensava, en aquells moments, que el que ens presentaven com la cosa més segura del món, perquè era molt barata, acabaria devaluant-se en un percentatge molt inferior al valor que tenia aleshores! Es venien productes a gent que no tenia ni idea de què estava comprant realment. “És impossible que baixi més d’un 5%”, els deien. Avui hi ha diverses sentències contra aquestes entitats: un parell a Galícia, una altra a Pamplona… És el que en anglès es diu la class action: una sèrie d’accions en contra de les entitats financeres perquè es creu que s’han fet molts d’abusos.

Es pot dir que actuaven de mala fe?

No ho sé. Jo sempre aplico la presumpció d’innocència. Crec que va ser més una dinàmica que va portar que es fessin coses que no eren del tot prudents. En aquell moment era tot molt senzill i les prioritats no estaven ben ordenades. És el que diu en Leopoldo Abadía: el problema rau en les persones i en la seva falta d’honradesa o d’honestedat; de virtuts, al cap i a la fi. En aquells moments, els diners eren la prioritat i es feien coses sense escrúpols. L’ambició dels diners et fa perdre la racionalitat, la preferència. Això, al final, ho estem pagant.

A Catalunya, tenen molta tradició les empreses familiars, però les coses són cada vegada més difícils, oi?

Es van facilitar molt amb l’exempció de l’impost del patrimoni. Diuen que potser el tornen a posar, però no ha d’afectar el concepte de societat familiar. Em sembla que Foment del Treball i l’Institut d’Empresa Familiar han fet molt bona feina quant a la professionalització d’aquests tipus d’empreses i crec que se n’està garantint la continuïtat. Tot i que és veritat que hi ha casos de tot: alguns que han sabut professionalitzar-se molt bé, i d’altres que s’han quedat pel camí. Però em sembla que aquella dita que diu: “L’avi la va crear, el fill en va gaudir i el nét la va tancar”, ja no és així. Tenim empreses familiars molt importants aquí a Catalunya: Puig, Gallina Blanca, Ficosa, etc. Hem millorat molt com a concepte de societat familiar.

En un altre aspecte, i encara que no sigui pròpiament del teu àmbit, com veus l’especialització dels jutjats –com els del mercantil–?

Molt bé, la veritat. Moltes vegades et trobaves amb la circumstància que era un jutge de primera instància que tenia potser un matí un divorci i després una impugnació d’un acord social sobre un fusió important. Són mons absolutament diferents. L’especialització em sembla molt positiva. El que passa és que cal que ho sigui dins d’un ordre. D’entrada, em sembla que la dotació pressupostària que tenim per al món de la justícia és molt minsa.

Hi ha una nova llei de taxes…

Amb què molts estan en desacord, i a mi tampoc no em sembla el sistema correcte, el que s’ha començar a aplicar. Cal racionalitzar el pressupost d’una altra manera. El que s’ha de fer és un món de la justícia molt més atractiu, per incorporar a la justícia els primers professionals del dret. És a dir, que la incorporació com a jutge sigui un honor, un privilegi.

Una altra cosa és el fet que aniria bé que els jutges fossin escollits pels mateixos jutges, i no pels polítics, no et sembla?

En aquest sentit sí que crec necessari un canvi per aconseguir l’autèntica divisió de poders: que la politització del Congrés dels Diputats no afectés el tema de la justícia. Això sí que seria una mesura higiènica molt recomanable; però ja es veurà.

Hem parlat molt de la persona: què recomanaries a un alumne que surti de la UIC?

Efectivament: si perdem el nord i deixem de pensar en el que som, s’acaben fent coses com la que ens ha portat a la crisi actual. A la UIC, crec que, a més de la qualitat del professorat, l’important és cadascú, ja que una universitat és molt més que treure bones notes. Tot això, jo ho he viscut primer com a estudiant i, des del 84, també com a professor. A la UIC, des del primer any fins a l’últim hi ha una atenció molt personal i crec que això és molt important. No només compta la formació acadèmica, sinó també la humana. Per això els recomano que es facin Alumni, que els ajudarà a continuar vinculats a la universitat i a seguir rebent aquesta formació necessària: és el que vèiem al principi… I després, els animo que se’n vagin al món professional amb molta il·lusió. Malgrat tot, si un treballa bé, amb il·lusió i amb ganes, tira endavant.

Tags:
No hi ha comentaris

Publica un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.