Mirades

“La vida és una tómbola…”. Ho deia aquella cantant en una pel·lícula que gairebé podríem dir que es tracta d’un “clàssic” del cinema espanyol. “De llum i de colooooo-oo-or!”. Era com seguia la cançó.

Jo, amb la primera part, no podria estar més en desacord: que la vida són moltes coses, sí, però no pas una “tómbola” que depèn d’un atzar buit de sentit. La vida té sentit en la mesura que la vivim amb els tocs de la llibertat personal, i la fem nostra. Per això, sí que m’agrada la segona part de la cançó: la vida és plena de llum i de color. Ara bé: la llum i el color implica que també hi ha zones fosques i negres.

En tot això elucubrava, després de la conversa que vaig mantenir amb Cristina Monforte i Josep Porta , amb motiu de l’entrevista que vam publicar al número 5 de la revista de la UIC, en paper .

Parlar de cures pal·liatives és parlar de vida, però parlar de vida és parlar, també, de dolor i de mort . Són les parts fosques de la llum. La manca de llum. Però tan absurd és voler eliminar el dolor de totes totes, com acabar amb la foscor sigui com sigui: per més que il·luminem, sempre hi haurà una part on no arribarà aquesta llum. No es tracta, doncs, de dir: “S’ha acabat: no il·lumino més”, sinó de fer de cor fort i de seguir amb la vida, lliurement, tractant d’il·luminar el màxim d’espai en el nostre viure de cada dia.

I, en tot aquest procés, els professionals de la salut hi tenen un paper molt important. Són —juntament amb les persones que de veritat ens estimen— els que fan que la nostra vida sigui més digna: no perquè deixi de ser-ho en algun moment, sinó perquè ens ajuden a veure-la així com és. La “mirada digna”.

Al cinquè número de la revista hem volgut parlar, doncs, d’aquesta mirada.

Fa uns anys, jo publicava, en un tuit, un article que es preguntava per què alguns no accepten la pena de mort i, en canvi, sí el suïcidi assistit. Un em va respondre dient que qui decideix ser assistit al suïcidi, ho fa com a “únic titular de la seva vida”. Però, és clar, la titularitat de la vida no és 100% nostra, li deia jo: que la vida és social per naturalesa. Llum i colors.

Per això, és tan important pensar com tenir cura de les persones que tenen qualsevol tipus de limitació —ja sigui física o psicològica, deguda per l’edat o per algun tipus de malaltia.

Per això la importància del que ens explica Enrique Rovira-Beleta sobre l’arquitectura accessible i Mónica Fernández sobre l’alimentació sostenible: pensar sempre en els altres és, més tard o més d’hora, pensar també en un mateix.

És ben coneguda la frase d’ Ortega i Gasset : “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”. Però lluny del determinisme amb què alguns l’adopten, i amb què s’excusen dels seus mals actes, el filòsof anava en una altra línia, semblant a la que jo plantejo ara aquí. Com a éssers pensants —racionals— que som, amb la llibertat, creem una identitat molt lligada amb cadascuna de les persones, dels fets i de les coses que ens envolten: circumstancies . “Jo sóc jo i les meves circumstàncies, i si no la salvo a ella, no em salvo jo”, que concloïa el filòsof. No podem apagar la llum, sense més ni més, que també som circumstancies dels altres.

Perquè viure és un art: art de viure. I cadascú construeix aquesta vida als altres amb la seva mirada. El límit de la dignitat? Al capdavall, dependrà de la nostra capacitat de mirar l’altre amb ulls de dignitat. Que això són les mirades.