Hi havia una vegada… Donju

Don Julián Urbistondo ens va deixar amb 93 anys . Donju –així ho hem conegut sempre, afectuosament–, per a mi va ser sempre gran. I no ho dic amb menyspreu. Al contrari: d’aquells avis més grans que, sense remordiments, robarien un tros de cel –sí, sí: del cel blau que ens cobreix–, si amb això poguessin fer feliç un dels seus néts. I és que Donju, d’ulls petits i somriure picarona, tenia un cor gran i jove que es feia voler. Perquè –ho notaves–, t’estimava. Al Col·legi Major Belagua era tota una institució. Com per no ser-ho, després de gairebé cinc dècades vivint-hi! Cor gran i –és el que tenen els que saben estimar–, gran humor. Com li agradava explicar acudits! I si eren una mica “picantons”, millor. Em ve a la memòria el dels trigèmins; que encara ric cada vegada que el recordo explicant-ho, en una tertúlia que vam tenir amb ell i que a més d’un li va trencar la sacada. De vegades eren acudits molt dolents, ho reconec, però valia la pena veure’l i sentir-lo. Perquè ho gaudies. Amb quina il·lusió t’ensenyava aquesta foto amb sant Josepmaria , que per a molts passava desapercebuda, a la sala d’estar! Elegant, ell, com sempre ho va ser, tenia uns 17 anys. Somrient i repentinat. En un carrer de Sant Sebastià, la ciutat que el va veure néixer. D’aquell Sant Sebastià que també tenia un raconet al seu cor.

I, és clar, vam ser molts els que vam copir en aquest gran cor. Dues generacions.

Me’l va presentar el meu pare, quan vaig anar a estudiar a Pamplona. Donju el recordava amb molt d’afecte, perquè a ell –a més d’explicar acudits– li agradava cantar. I el meu pare, en aquella època d’estudiant d’Arquitectura, ho feia molt: guitarra a la mà, recitava cantautors de moda aquells anys; Serrat , Raimon , Atahualpa Yupanqui , Moustaki …: a Belagua oa Goimendi, el col·legi major de les noies, que l’havien convidat, alguna vegada. Quan em veia, Donju em parlava d’una cançó que el meu pare havia cantat molt. La de “la rosa ambulicata amb el pare dóna plata”. Que m’ho deia així, amb el seu somriure tan característic. I jo sabia que parlava dels vells amants, una preciosa cançó de Serrat que parla de la història d’amor d’un matrimoni que es volen perquè cada dia han sabut fer-ne noves cadascuna de les coses de la vida ordinària. De com “es bressolen cada nit com dos nens petits” i com “es pregunten: ‘estàs bé? avui no et dol res?’”. I –segueix la cançó–, cada any, “per sant Jordi ell li comprarà una rosa, embolicada amb paper de plata: no oblidarà mai aquesta data. I, així, pels carrers es perden els amants amb una flor i la seva tendresa”.

Un cop vaig anar a la seva habitació-despatx –aquella que semblava un petit museu de detalls que li havien donat els que l’apreciaven, al llarg dels anys– i li vaig preguntar si volia que li cantés “la de la rosa ambulicata am pape da plata”. I jo, sense guitarra –que, malauradament, amb prou feines sé tocar quatre acords–, em vaig posar a cantar. Estava feliç. No per mi, sinó perquè –estic convençut– el vaig traslladar a aquells anys, a aquesta amistat i, per què no, a escoltar una lletra que descrivia el que havia estat la seva vida i va continuar sent-ho durant molts anys més: una història d’amor a Déu i als altres, que creixia dia a dia entre les coses més quotidianes de la vida. És el que va aprendre de sant Josepmaria en uns carrers de Sant Sebastià. I és el que notàvem –potser sense adonar-nos, de vegades– en aquella mirada d’ulls petits i somriure murri.

Perquè Donju sabia estimar.

[vc_video link=”https://youtu.be/5qsG5uHAI3E”]