El Brindis

Quan estudiava a la universitat, per una assignatura de guió cinematogràfic, havíem de fer una pràctica que em va semblar molt interessant: mostrar conflictes personals a través de diàleg. Això, que a primera vista podria semblar senzill, no ho és. Per res. Mirem, per exemple, un diàleg imaginari entre dos amics antics:

– Estic molt emprenyat amb tu perquè em vas trair, portant-te a la noia dels meus somnis.

– Deixa’m que t’expliqui…

– No! Vés-te’n!

– etc…

Podrà ser més o menys dramàtic, però té poca força.

Un grup de classe, durant aquella pràctica, va plantejar el següent: un joc de taula entre amics, entre els quals hi ha aquests dos. Cadascú havia de donar pistes sobre una pel·lícula que havia pensat, i els altres havien d’endevinar. Els títols que sortien tenien a veure, cada cop més, amb aquella història de traïció, que es mostrava, de mica en mica, amb la reacció, per moments més i més encesa, d’aquells dos antics amics.

Amb els diàlegs –els bons diàlegs, ben construïts, bé escrits– es poden mostrar uns conflictes brutals, amb molta subtilesa.

En aquest sentit, el guió d’ El Brindis és de 10. Vet aquí el motiu d’aquesta introducció: escrit per Frank Bayer , la història que et presenta El Brindis al principi et desconcerta, perquè no saps ben bé què passa; però, de mica en mica, amb les anades i vingudes a antics records, amb les frases punxants d’un personatge a un altre, t’explica una història que té molta força. Perquè, com si fos un drama shakesperià, hi ha enveges, odis, amor, amistat, traïció i filldeputisme (molt), somriures i plors. I misèries. Moltes misèries de què som capaços, els homes i les dones, quan l’únic que ens guia és un immens afany de poder. I corrupció i clavegueres.

I és que El Brindis parla de la història d’Ernest ( Xavier Mercadé ) i Mateu ( Ivan Bustos ). Aquest, un pintor en hores molt baixes i l’altre, un polític amb un futur prometedor, poques hores després de convertir-se en l’alcalde més jove de la ciutat, possiblement amb àmplia majoria. Tots dos havien estat grans amics i, deu anys després d’haver trencat aquella amistat, Mateu l’ha trucat, sense més explicacions que veure’l abans de les eleccions: li vol donar un missatge que remourà vells records –feliços, alguns, i no tant, altres– i pot canviar el rumb de la història de tots dos.

Dirigits per Cristina Cervià , Mercadé i Bustos donen vida i força a dos personatges, que ja coneixem o potser n’hem sentit a parlar. Tan vius com grisos: podrits per dins. O no, que l’obra et demana no jutjar: potser perquè és un mirall? Amb la seva interpretació, els dos actors saben fer-te dubtar, compadir-los i odiar alhora. Així, et van ficant, amb art, a poc a poc, al seu personatge, i sorprenent-te en cadascun dels girs. I hi ha temps per riure, i temps per reflexionar.

Perquè estem davant d’una història dura –no apta, ni per als més joves i petits, ni pels no disposats a sentir un munt de paraulotes–, però que, malauradament, és molt actual. Una història necessària que et fa qüestionar molts comportaments i actituds –personals o no– que haurien de canviar…, si volem ser més humans, és clar.

El Brindis és una producció del jove grup de teatre gironí La Gàrgola. Fa uns mesos que fa voltes i triomfant per Catalunya, i ara ha acampat a Barcelona, ​​de la mà del Teatre Gaudí Barcelona, ​​fins al 24 de febrer. Val la pena. Encara que només sigui per veure els matisos interpretatius d’aquest duet i per sortir del teatre pensant que sí que és possible un brindis diferent.

http://www.sumanthistories.com/wp-content/uploads/2019/02/elbrindis-CA.jpg | http://www.sumanthistories.com/wp-content/uploads/2019/02/elbrindis-ES.jpg