Jo no volia ‘Toy Story 4’, però… ho han tornat a fer!

El pitjor de Toy Story 4 és el títol. I amb això, penso, ja està tot dit. Perquè, d’altra banda, Pixar ho ha tornat a fer: no sé si passarà a ocupar el lloc número 1 de les millors pel·lícules de la companyia del flexo però, segur, sí que és un dels primers . He de reconèixer que donava poc per ella. Tot i això, diria que, sense por d’equivocar-me, podem parlar d’una nova petita obra mestra cinematogràfica. Per què? Perquè ho té tot: emoció, diversió –molta–, història, grans personatges i… un final totalment nou i inesperat.

Després dels successos de Toy Story 3 , els nostres protagonistes de sempre, Woody, Buzz, Jessie, Rex, Jam, senyor i senyora Patata…, tenen una nova vida a la cambra de Bonnie, amb altres amics. Però per a Woody, en realitat, no tot és com voldria. Sap perfectament qui és i quina és la seva missió a la vida, però alguna cosa no va. Les coses es tornen, quan Bonnie apareix amb una nova joguina, creada per ella mateixa: Forky, una forquilla amb potes, i ulls, i braços, i mans…, que no vol ser més que escombraries. Però Woody s’adona que s’ha convertit en la joguina favorita de Bonnie, i farà el que sigui per protegir-ho. Una excursió de la família, amb autocaravana, servirà per mostrar-ho. I, fins i tot, de camí es trobarà algú molt enyorada: Bo-Peep.

Quan John Lasseter va aparèixer amb Toy Story 2 , la sorpresa va ser majúscula. Ell i tot el seu equip van aconseguir fugir de les típiques segones parts a què ens tenia acostumat Disney –un més del mateix–, per fer alguna cosa nova. Pixar va saber, en aquest ja molt llunyà 1999, aprofitar els seus personatges per inventar una nova història que realment va emocionar crítica i públic . S’hi allunyaven de la història d’Andy, per centrar-se en les joguines. Després, a la tercera part, el nen cobra, una altra vegada, protagonisme.

Toy Story 4 fa el mateix que la segona part: deixar de banda Andy –que, realment, es va acabar molt bé la seva història amb Toy Story 3 i hauria estat un error tornar a donar-li protagonisme–, per centrar-se no en la nena Bonnie, sinó en els personatges que ja tots coneixem. A dit, diria jo. Aprofundint, encara més, en cadascun. Especialment en allò que de lleialtat té la veritable amistat .

Per què emociona tant aquesta nova pel·lícula, com ens avisa Tom Hanks ? Perquè Josh Cooley –que es posa per primera vegada, darrere les càmeres d’un llargmetratge de Pixar– i la guionista –una desconeguda Stephany Folsom , de qui caldrà seguir la pista– (amb història dels grans, això sí: Lasseter, Docter, Unkrich i Stanton) no es dediquen, simplement, a treure’s treure’n el millor: com actuaria tal o qual en una situació extrema d’aquestes característiques? És el “no se’n vagin, encara, encara n’hi ha més”. Perquè aquest és el bon cinema: el que aprofundeix i aprofundeix; tant, que acaba parlant, de debò, del públic que després gaudeix la història . I, és clar, això emociona molt.

A més, els nous personatges tenen molta gràcia , especialment Bunny i Ducky, que protagonitzen alguns dels gags més divertits, o Duke Caboom i Risitas. Però també els “dolents”: els majordoms amb boca de trencanous i el canell Gabby-Gabby. Que són “dolents”, però tendres alhora. Com que ha de ser un bon antagonista.

D’altra banda, Toy Story 4 sorprèn des del minut zero, amb una cosa a què ja ens tenen acostumats els de Pixar: imatges que no han mostrat en cap dels vídeos previs a la pel·lícula i no es pot explicar de què va. ¿No té gràcia pensar que es pugui fer spoiler no només del final –i el de Toy Story 4 sorprèn moltíssim– sinó de l’inici d’una pel·lícula?

El guió, en aquest sentit, està treballat per donar la informació necessària a cada moment ia poc a poc . Així, gaudim d´una pel·lícula d´aventures, amb molts tocs d´humor, d´amor i, fins i tot, una mica de terror.

Ja es veu que les anades i vingudes de tot el projecte han valgut la pena.

Tot i que no cal dir-ho d’una producció Pixar, tècnicament es continuen superant: des dels cabells dels humans i el pelatge dels ninots, fins a la porcellana de Bo-Peep. Simplement espectacular.

I, ara, la pregunta del milió: És una pel·lícula tan rodona com la seva predecessora? Potser rodona, rodona, no; però gairebé . Jo hauria preferit que es titulara altrament, com dic, per deslligar-la més de la gran trilogia anterior. I, de fet, penso que ja ho han fet: seguim tenint una trilogia i, per altra banda, aquesta. I una cosa més: què li ha passat al nostre petit Andy? La polèmica, quan van treure les primeres imatges, va estar servida: ho han millorat tant tècnicament, que ho han canviat massa.

Però bé: és pecata minuta , tenint en compte que la poc més d’hora i mitja de pel·lícula està per gaudir de valent. Els de Pixar són uns genis a fer-nos riure i plorar .

Un cop més.