25 abr. Navarro-Valls: Estava coneixent la història mentre la vivia

La veu de Joaquín Navarro-Valls (Cartagena, 1936) recorda l’eco d’aquella de Joan Pau II. Al capdavant de la seva oficina de premsa durant vint anys, fou l’ombra del Papa polonès. Mai no va voler aparèixer, però sempre hi era; en un silenci senyorial. El 6 de maig de 2010, la UIC el va investir doctor honoris causa –juntament amb el metge Valentí Fuster–, i aleshores vam publicar-ne una breu entrevista a Newsuic. Una altra, de més llarga, va sortir publicada a la revista Mundo Cristiano. Amb motiu de la canonització del papa polonès i de Joan XXIII d’aquest diumenge 27 d’abril, ens ha semblat interessant tornar a publicar-la, amb algunes declaraciones inèdites. Aquí, Navarro-Valls parla de la seva tasca al capdavant de la Sala Stampa; però sobretot de la persona a qui va acompanyar durant aquella època. Del cap, del pare, de l’amic… del sant.

Navarro-Valls és un home amb un cor de metall. Com el bronze, es fon quan se li apropa la calor. Senyor, elegant. Seriós i divertit alhora. És dur i difícil de descobrir-ne la interioritat però fràgil: és el que suposa aquest estar quasi in oculto darrere d’un sant carregat de personalitat. Per això, quan li van preguntar sobre el seu estat d’ànim davant la imminent mort de Joan Pau II, li va faltar aquesta veu que va ser del Papa. Reservat a l’hora de mostrar els sentiments i sempre disposat a lluitar de sol a sol per ser un bon professional, en aquest moment havia de dir que el seu amic Karol Wojtyła estava morint. I la pregunta del seu col·lega… senzillament el va vèncer: “Mai no havia vist al Papa igual”. Va ser la seva resposta.

Que si érem amics?… Què és l’amistat? La mútua confiança? Tenir coses en comú? Des d’aquest punt de vista, crec que no n’hi ha dubte… Amb tota la distància i amb tot el respecte que li tenia, vam estar molt temps junts. En la salut i en la malaltia; en la feina i en els viatges; en els moments difícils i en altres de més tranquil·litat… Però sobretot per la mateixa generositat de Joan Pau II, que obria les portes de la seva amistat i de les seves reflexions personals més íntimes. Si a això se li vol dir amistat, doncs sí: érem molt amics.

Li mostrava afecte?

Sí, és clar! Un exemple: el meu pare va emmalaltir greument i vaig tenir la sort de poder venir de Roma perquè no hi havia cap assumpte urgent a la feina, i vaig estar-me amb ell els dos últims dies. Quan va morir, jo tornava de la clínica, amb la meva mare i, quan vam entrar a casa, va sonar el telèfon. El vaig despenjar: “Come sta la mamma?” Era el Papa mateix! “Bé, Sant Pare; trista, però amb força”. –Bé; resem junts per ella…”

La sorpresa de la seva mare no devia ser pas poca…

No, no…: “El Papa!”… El que més em va impressionar va ser que, tot i les vuit mil coses que devia tenir al cap, sabés que el meu pare acabava de morir i aconseguís el telèfon i truqués en aquell precís instant.

Coneixem poc Joan Pau II?

Era una personalitat tan rica que no és fàcil de conèixer-la tota… Se n’ha escrit bastant, però queda molt per dir. Per exemple, era un home que decidia ràpidament o digeria les coses durant anys? Era més aviat reflexiu… El que va acabar anomenant-se “Jornada del Perdó”, el jubileu de l’any 2000, era un tema que tenia al cap des de feia sis anys. Va pensar, va estudiar-ne els pros i els contres, ho va resar…

Alguns devien pensar que la premsa ho podria aprofitar per atacar l’Església, no?

Sí, alguns pensaven així. D’altres li deien que sí, que es podria fer, però després d’un estudi exhaustiu d’allò pel qual es demanava perdó; d’altres no n’estaven gens convençuts… El Papa ho va anar madurant i, al final, ho va fer.

Quina en va ser la resposta?

No només es va valorar i apreciar molt –tant des de dins el cristianisme, com des de fora–, sinó que amb el temps hi va haver una reacció en cadena: països, institucions de tota mena que demanaven perdó; sovint no a Déu, perquè no eren creients, sinó als seus avantpassats, als quals suposadament havien ofès. Aquell acte va tenir molt valor perquè va ser un papa qui va iniciar una cosa així.

Què va ser el que més va impressionar de Joan Pau II?

Era un veritable home enamorat; un cristià que mirava sempre més enllà de si mateix. Per a ell, Déu era la seva gran passió, i estant amb ell, es feia molt evident que no obeïa a un codi de lleis, sinó a una persona, a Algú a qui confiar la pròpia existència. I això li feia tenir els peus ben ancorats a terra: era un home amb un humor extraordinari. No el va abandonar mai, fins al moment de la mort. Bona part de les fotografies, filmacions, etc. que en conservem procedeixen d’actes públics, misses…; no són la millor ocasió per mostrar tota la seva capacitat de bon humor. Caldria veure-ho estant-hi hores i hores, un dia i un altre, i en moltíssimes altres circumstàncies.

Això era part de la seva santedat?

Així, a primera vista, podria semblar que estar de bon humor forma part de la peculiaritat de la persona, però a mi em sembla que és una constant en la vida dels sants. Als 16 anys és gairebé obligatori tenir bon humor: sembla que hagi de ser part de la biologia; als 40, quan hi ha algun problema professional, una topada amb la dona, el fill que em surt una mica verd…; llavors és més difícil. Però als 80, mantenir el mateix bon humor que quan s’és jove, tenint el pes que tenia el Papa aleshores, amb tots els mals que patia… això no podia venir més que d’algú que se sabia creat per Déu –que no és fruit de l’atzar, per tant–, i aquesta convicció li donava un sentit molt optimista de la vida, cosa que, d’altra banda, és molt propi del cristià i concretament de les persones santes.

De vegades es deia que, en els últims anys de vida, el Papa exhibia massa les seves xacres…

No crec que el Papa exhibís res, el que passa és que no estava disposat que els seus límits li impedissin fer el que havia de fer. En una ocasió, algú li va dir: “Sant Pare, estic molt preocupat per la salut del Papa”. “Jo també estic molt preocupat per la salut del Papa”, li va respondre… És a dir, era plenament conscient dels límits físics que se li anaven imposant, però no reaccionava amb moments de rebel·lia interior, sinó que els incorporava a la missió pontifical. I ja està.

Recordo una vegada, en una de les últimes aparicions des de la finestra de la seva habitació, que va fer un gest amb la mà, com si es queixés…

Per dir-ho tot: abans de sortir per la finestra –jo era també amb ell–, podia dir alguna paraula. Així, és clar: confiat que podria parlar una mica, de sobte es va trobar que no podia. Es va quedar bloquejat. D’aquí aquest gest de contrarietat: “Però si fa cinc minuts podia dir alguna cosa!”.

Santo subito?

Aquelles pancartes del dia del seu funeral em van recordar que durant segles era el poble qui proclamava la santedat d’una persona, fins que Urbà VIII va crear el procediment que avui regeix l’Església. I la veritat és que no m’ha sorprès la rapidesa amb la qual està anant tot el procés. Com tampoc em va sorprendre que abans que comencés es rebessin milers de missatges que demanaven una manifestació pública de la santedat de Joan Pau II; també de persones que no eren ni catòliques ni tan sols cristianes. Hi va haver la percepció virtualment unànime que havia complert amb el seu projecte, per dir-ho d’alguna manera. Almenys jo ho interpreto així: la santedat no és un caprici; no és una “santificació”, sinó la certificació que la persona en qüestió ha realitzat en la seva vida el projecte pel qual havia estat creada.

Un projecte que el portaria a quedar exhaust…

Sí. Hi havia alguns dies en què humanament ja no podia més. I descansava molt menys del que hauria estat necessari i convenient per a la salut. Algunes vegades, agafàvem un cotxe don Stanislao, el Papa i jo, sortíem per una porta lateral i…

S’escapaven?

Bé, si ho vol dir així… Volíem que descansés. Ens n’anàvem a un petit lloc no lluny de Roma, hi dormíem, i l’endemà esquiàvem dues o tres hores… No se n’assabentava ningú més que les tres o quatre persones que havien de saber-ho, i ens en tornàvem a casa. Això sí: jo em posava molt nerviós entremig del caos circulatori de Roma, en un cotxe amb el Papa, parant a tots els semàfors: “Déu meu! Amb el Papa aquí, realment això és una pàgina de la història!”.

No va passar mai res?

No, mai, gràcies a Déu. En excursions per la muntanya, a vegades el reconeixien i el paraven: un nen a la cua del telecadira; una parella que, en alemany perfecte hi va mantenir una conversa d’uns minuts, a la frontera amb Àustria… Tot amb perfecta naturalitat.

Ja es veu que, la seva, era una feina molt variada…

Sí, la veritat; i ha estat una feina apassionant. Molt intensa, però apassionant i extraordinària. Professionalment i personalment. Estava coneixent la història mentre la vivia i això és una cosa impagable.

Per què creu que Joan Pau II es va fixar en un home que, al cap i a la fi, no deixava de ser un periodista més?

No ho sé. Ni ho sé ni mai no li ho vaig preguntar. Quan em van cridar al despatx per dir-me que el Papa volia dinar amb mi, jo no m’ho creia: vaig demanar a la meva secretària que comprovés si era cert. I quan el Sant Pare m’ho va proposar, vaig dubtar si acceptar-ho; i una vegada que ho vaig fer em vaig adonar que havia de canviar les preferències, les prioritats… En aquell moment pensava que era una feina fonamentalment dirigida a la premsa i als periodistes, però de seguida em vaig adonar que no era així: era una feina per a l’opinió pública mundial. Havia de dedicar-hi molt de temps, pensant que quan m’aixecava a Orient feia estona que s’havien aixecat i, quan anàvem a dormir, més enllà de l’Atlàntic tenien diverses hores de feina per davant. A més, no es tractava de canviar un sistema comunicatiu, sinó que en el fons calia modificar una mentalitat de segles!

I el Papa ho va entendre?

“Sant Pare –li vaig preguntar–, ¿vós voleu, de veritat, que es millori la comunicació de l’univers de valors humans i cristians dels quals avui el Papa i l’Església són portadors? –Sí, exactament. –Doncs llavors cal canviar bastants caps… no les persones, sinó les maneres”. Ho comprenia perfectament. No podíem seguir pensant que el millor és que ens deixessin en pau i que, almenys, poguéssim fer. Aquest és un ideal que, almenys jo, no comparteixo. Calia ser molt transparent.

No li va venir mai el pensament de “ja no puc més”?

Moltes vegades! Alguns dies arribava a un cansament, no només físic, sinó psíquic, per dir-ho d’alguna manera… No sé si el Papa també –a una escala diferent– s’ho devia haver plantejat alguna vegada… Quan això se li presenta a una persona, el que necessita és un descans, d’almenys vint-i-quatre hores: caminar, llegir… el que sigui. Alguna vegada li vaig plantejar que calia anar pensant en el meu relleu, i ell em responia amb el mateix to d’humor de sempre: “Mmm…; interessant que el doctor Navarro em digui que cal pensar…: recordi-m’ho d’aquí a cinc anys”. I així, fins a tres vegades!

Per què creu que ha estat un papa tan apreciat? Mediàtic?

El truc de la bona comunicació és tenir alguna cosa a dir, i saber-ho dir com cal. Joan Pau II va parlar molt clar en una època d’ambigüitat, i això era el que atreia. No va ser el Papa de la imatge, sinó una persona que deia una cosa molt seriosa, en un moment precís en què calia que la digués; i a més, la deia molt bé.

“Molt bé”, perquè sabia transmetre-ho…

Perquè sabia transmetre-ho i es ficava, en cada precís moment, en la ment de qui l’escoltava. El to del seu magisteri era aquest: molt diferent quan era amb els joves que quan parlava a l’ONU o a Jerusalem, o a la mesquita de Damasc. Joan Pau II no és que animés els joves, sinó que els deia: “Vosaltres podeu ser millors del que els altres us diuen que podeu ser. Vosaltres sou molt superiors a totes les hipòtesis sobre vosaltres mateixos i que la cultura us està mostrant”. “Sou molt superiors”: aquell llenguatge impactava de ple la gent que l’escoltava. I, evidentment, no tots eren catòlics o cristians en aquestes grans concentracions mundials.

S’adonava, el Papa, de la figura històrica en què es convertia?

No ho sé; tot i que la veritat és que no s’hi fixava. La seva ment estava tan focalitzada en que havia de fer el que creia que Déu li demanava, que els fets històrics, la figura històrica, el que quedaria de tot això… eren consideracions que no hi interferien. Però, efectivament, aquest Papa ha tingut un paper molt important en la història del segle XX.

El Papa que va vèncer el comunisme, diuen…

Sí, és el que es diu…; de totes maneres, caldria fer una llarga exegesi d’aquesta frase, i no és el moment. Tres grans líders: Reagan, Gorbatxov i Joan Pau II; cadascun va ajudar a superar el comunisme soviètic, a arxivar-lo. Un sindicat com Solidarnosc… En fi, és un tema suggeridor i que cal explicar molt bé: el primer viatge a Polònia, la reacció posterior i de com les idees van madurar durant un llarg període de temps –deu anys– i com la cúspide de tot això va ser la trobada, l’1 de novembre de 1989, del primer secretari soviètic de la història amb un papa, i el happy end… Tot això és una pàgina molt important de la humanitat i avui dia no hi ha historiador al món que no accepti i vegi, valori i estudiï amb atenció el que ha significat la figura d’aquest Papa.

Quan va sentir que el mur havia caigut…

No li va estranyar res… Com si digués: “Bé, hi hem estat treballant, per què us en sorpreneu?”

I a vostè, el va sorprendre?

El que estàvem veient durant aquells dies era realment espectacular. Alemanys que sortien per la frontera de Txecoslovàquia, d’altres per Hongria; Gorbatxov, que s’havia reunit amb Honecker unes setmanes abans, i aquest no volia donar l’ordre a les tropes d’actuar…; i el mur queia: són anys que cal estudiar amb tots els elements.

També ha treballat gairebé dos anys amb Benet XVI: hi ha gaire diferència?

Les comparacions són molt arriscades… Intel·lectualment, fins a cert punt, el Papa Benet és una persona irrepetible. Cadascú és com és, amb unes diferències immenses; però, alhora, no podem oblidar que Benet XVI, quan era cardenal, va ser el primer col·laborador que Karol Wojtyła va cridar a Roma; que diverses vegades, quan Ratzinger va fer 75 anys, va demanar al Papa que el deixés marxar a Munic, on volia dedicar el que ell deia els últims anys de la seva vida a llegir i estudiar, i no el deixava anar-se’n. A més, Benet XVI és el Papa de tota la història de l’Església que amb més biografia a l’esquena va arribar a la seu de Pere; de camps extraordinaris que van des de la teologia ètica fins a la cultura general… I tot això no vol dir que un no sigui polonès i l’altre alemany, això és clar…

Vostè ha estat un home privilegiat

Bé, Déu ha volgut que les coses hagin anat així… Ara he tornat al meu primer amor professional. Tenia les bateries ja una mica descarregades i ara les estic carregant i he tornat a la medicina, encara que en realitat no ho havia abandonat del tot en aquests anys… Ara miro enrere i veig tot el que he viscut i em sembla increïble. I no tinc cap altra opció que agrair aquesta possibilitat que he tingut en la meva vida.