Piper: emoció amb plomes

Amb El viaje de Arlo (2015), Pixar va treballar el fotorealisme a uns nivells realment espectaculars. Els de la companyia del flexo tenen molt clar que els reptes tecnològics de l’animació encara no s’han acabat. Però, a més, són plenament conscients que un pot ser molt bo tècnicament, però si no tens una gran història, no serveix …, i alguna cosa els passa a la pel·lícula d’Arlo.

Aquí, el debutant Alan Barillaro —fa uns anys que treballa com a animador a Pixar— ens explica amb mestria una història que tots hem viscut, abans o després: aquell moment en què, per primera vegada, hem de sortir al carrer i moure’ns pel món sense ningú que ens digui què fer. Tindrem amics, sí —quin art per fer que caigui tan simpàtic una mena de cranc d’ulls saltons!—; però per viure-hi, cal arriscar. I els amics ens ensenyen que sí que val la pena. Piper ho aprèn en un dia; però un dia que, per a ell, és com l’eternitat que no vols que s’acabi . I és que descobrir alguna cosa vital per a tu, et dóna una alegria tan gran, que no pots ni deixar de gaudir-ne ni, per descomptat, com li passa al nostre protagonista, compartir-ho amb els altres.

A Pixar hi ha dos tipus de curtmetratges: els simpàtics i divertits —de vegades molt—, sense més ni més, i els que també són molt profunds. Barillaro col·loca aquest curtmetratge al nivell de l’immillorable La lluna (2011) , que ens mostrava, a través de la història de tres generacions, la importància de la innocència per aprendre i aprendre a aprendre.

Una gran curta pel·lícula 100% Pixar que, com totes les grans de la companyia del flexo, recomano veure més duna vegada.

[vc_video link=”https://vimeo.com/341077341″]