The Damned United (2011). O sobre el lideratge amb els altres.

Si un no és un gran seguidor del futbol –com és el meu cas– i, sí que és un gran aficionat al cinema –com també és el meu cas–, li agradarà The Damned United . No perquè als que els agrada el futbol no li recomanen –tot al contrari–, ni perquè siguin excloents una cosa de l’altra, sinó senzillament perquè estem davant d’una gran pel·lícula que podria semblar que parla de futbol, ​​però que, en realitat, parla d’una persona que s’ha dedicat al futbol . No és igual.

The Damned United explica la història d’un entrenador molt peculiar –Brian Clough, interpretada excel·lentment per Michael Sheen – que va durar només 44 dies al capdavant del Leeds United i que va fer una cosa que no ha fet ningú més a la Premiere , la lliga de futbol anglesa: pujar a primera, equips de “autèntica segona”. Un home peculiar –molt peculiar–, amb un caràcter també molt fort que a més d’un ens ha recordat algú que sonava molt a les portades dels diaris esportius espanyols dels últims mesos.

I ho explica d’una manera també molt peculiar i original: amb uns flash backs i flash forwards continus amb què el director, Tom Hooper –i el guionista, el mateix que el de la magnífica El discurs del Rei , Peter Morgan – van com marcant la personalitat d’aquest entrenador.

No és el meu propòsit allargar-me aquí. Simplement m’agradaria destacar una cosa que m’ha cridat molt l’atenció i vull destacar en aquest cinefòrum. Segons mostren Hooper i Morgan en aquesta gran pel·lícula, Clough té una gran capacitat de lideratge; però amb una particularitat : ho perd –gairebé automàticament– quan s’allunya del seu amic, perquè creu que ja no ho necessita: la seva glòria, és seva, no de tots dos. I no. Això és en va-glòria .

Ser líder implica, entre moltes altres coses, ser capaç de reconèixer els errors propis i que, amb els altres, sempre se’n pot ser més . Molt més. I això, a The Damned United es veu molt bé.