Riure’s

Serem immortals. Ho diu Larry Page, cofundador i conseller delegat de Google i un dels homes més rics del món. Ell, com Peter Thiel, creador de PayPal, o Larry Ellison, d’Oracle, ho creuen fermament. No només ho creuen: n’estan convençuts i hi destinen grans quantitats de diners —parlem de molts zeros— per investigar i arribar amb bon peu al que anomenen la singularitat, el 2045, quan les màquines seran més intel·ligents que nosaltres. Abans, però —pocs anys abans, el 2029—, s’haurà produït el moment en què els ordinadors adquiriran consciència de si mateixos. Google té el seu propi projecte —mig secret: Calico—, que busca resoldre la mort com si fos un simple problema tecnològic, combinant tota la informació mèdica, biològica i genètica disponible avui —un autèntic big data— en una intel·ligència artificial amb capacitats d’autoaprenentatge que generi informació cada vegada més refinada i poderosa. “Utilitzem aquestes dades —diuen els investigadors de Calico— per dissenyar intervencions que permetin a les persones tenir vides més llargues i saludables”.

Tampoc es queden curts Mark Zuckerberg (Facebook), Elon Musk (PayPal) i l’actor Ashton Kutcher, que han invertit ni més ni menys que 74 milions de dòlars a Vicarious, un altre projecte que busca “construir la següent generació d’algoritmes d’intel·ligència artificial”.

Tyrell Corporation, l’empresa que desenvolupava els “replicants” a Blade Runner, tenia un lema: “Ser més humans que els humans”. I, efectivament, en aquella suposada ciutat de Los Angeles del 2019 gairebé no distingim els humans dels “replicants”; de fet, la pel·lícula de Ridley Scott acaba amb l’ambigüitat de no saber si realment tot és com sembla. Avui, aquests “replicants” serien els futurs posthumans, dels quals Page, Zuckerberg, Ellison i tants altres —empresaris, científics, acadèmics…— estaran tan orgullosos. Una nova espècie millorada —asseguren— gràcies a la tecnologia, capaç de viure cinc-cents anys… o més.

Sincerament, no sé en què acabarà tot això. És veritat —com expliquen els transhumanistes (els qui van camí del posthumanisme)— que la capacitat informàtica creix exponencialment (actualment, la potència dels ordinadors augmenta més en una hora que en els primers vuitanta anys de la seva existència), però em costa molt d’acceptar que arribarà un punt —la singularity— en què les màquines seran millors i només sobreviuran els qui s’hi hagin pogut adaptar. Un grup selecte, d’elit. I prou.

Ser humà és molt més complex que una sèrie de dades connectades segons una lògica logarítmica. “La innovació —diu Isidro Fainé en l’entrevista que publiquem en aquest número— no té gaire sentit si no aporta valor als nostres clients”. Quan construïm ciutats intel·ligents al servei de les persones, aleshores sembla que la cosa té més sentit. El transhumanisme condiciona la felicitat a una superlongevitat, a un superbienestar i a una superintel·ligència, però no parlen de les coses que realment ens fan feliços i que no es poden mesurar, per més que ho justifiquin dient que, al cap i a la fi, no són més que connexions neuronals.

Immortals? Sí. L’home arriba a la immortalitat quan és capaç de crear. “De tots els misteris de l’univers —deia Stefan Zweig—, no n’hi ha cap de més profund que el de la creació. Quan sorgeix allò que abans no existia, ens envaeix la sensació d’haver estat testimonis d’alguna cosa sobrenatural”. La creativitat no té fórmules.

Aquest estiu ens va deixar Daniel Rabinovich, un dels integrants de Les Luthiers, que ens va regalar més d’un monòleg memorablement divertit. És impossible oblidar aquell “conocido crítico que se resfrió…”, o “las faltas de horticultura” i els “errores de lipotimia”, o l’apoteòsic final de “tose, tose, toto… o se destetetó teté, o… ¡ahá! ¡Esto est todo!”.

Riure’s d’un mateix és clau per poder fer riure els altres. Amb tot, no sé si les màquines seran capaces de fer-ho.

* Editorial publicat a +1. Sumant històries, edició 2015, núm. 2.