Qüestió de principis (2010). O allò avorrit de l’amor.
Adalberto Castilla té dos principis fonamentals: "no tot es pot comprar amb diners" i "els Castella no s'endeuten mai". Amb ells viu feliç: està casat, té un fill, una feina gens de l'altre món, però acomodat... La cosa canvia quan arriba un nou cap, Silva: un pijo yuppie , molt més jove que ell,…

Adalberto Castilla té dos principis fonamentals: “no tot es pot comprar amb diners” i “els Castella no s’endeuten mai”. Amb ells viu feliç: està casat, té un fill, una feina gens de l’altre món, però acomodat… La cosa canvia quan arriba un nou cap, Silva: un pijo yuppie , molt més jove que ell, divorciat i amb una filla. Aquest creu que pot aconseguir qualsevol cosa amb una mica de diners a sobre de la taula, i resulta que Castella té l’únic número que li falta per completar la col·lecció d’una revista literària. Està disposat a pagar el que sigui, però Castella no vol per una qüestió de principis: hi surt el seu pare en una foto i això li dóna un gran valor afectiu. Sarita –la seva dona– no ho entén: amb aquests diners podrien comprar un cotxe, pagar el viatge d’estudis del seu fill…; però ell no està disposat a saltar-se una cosa que és tan del seu fur intern.
Qüestió de principis és una comèdia d’aquestes per passar una bona estona . Però no només. És una comèdia profunda en què es parla de la importància de la família, de l’amistat, del paper que realment té –o hauria de tenir– els diners i del valor que té ser persones senceres: d’una peça.
Silva ho té tot, però viu sol, amargat. I Castella, no demana res i… aparentment, també ho té tot . El problema és que ha de saber conjugar aquests dos principis que vèiem més amunt: alhora. I no és fàcil.
Norma Aleandro i Federico Luppi –Sarita i Aldaberto respectivament– actuen magistralment i fan una parella realment divertida i simpàtica. Broden una pel·lícula que, tot i ser parlada en un argentí molt tancat que de vegades costa una mica d’entendre, està molt ben embastada i va tocant els temes eticomorals amb molt de compte –sense sermonejar–, però amb decisió.
Perquè és veritat que no tot es compra amb diners; però també que no ens podem ni deixar portar per sentimentalismes enganxosos que no ens deixen desprendre’ns del que, en realitat, no val ni un duro –un ‘cèntim’, hauria de dir–, ni que hi ha moments a la vida en què un s’ha d’humiliar… pels altres .
És el que m’ha agradat més d’aquesta pel·lícula: que el vell Castella necessita descobrir el valor del que té més a prop , precisament oblidant algun d’aquests “principis”; però, en cert sentit, sense oblidar què és el que és realment important . Vaig recordar el que explica Rusell al Sr. Fredricksen, a Up –al meu entendre, una de les millors de Pixar– sobre les coses que més i feia amb el seu pare:
I després ens compraríem un gelat a la cantonada. Jo me’n demanava una de xocolata i ell de caramel. Després ens assèiem a la vorera del carrer i jo explicava tots els cotxes blaus i ell els vermells i el que comptés més, guanyava. M’encanta aquesta vorera.
… Potser soni avorrit, però les coses que més recordo són precisament les coses avorrides.
Castella –i la seva dona– descobreix que el que és més avorrit –passejar pel carrer, comprar junts, parlar… o simplement mirar-se– és el que fa bella i gran la vida. En definitiva, que l’amor creix cada dia una mica i que per enamorar l’altre, no calen cap cascades del Niàgara . I això, Silva no ho sap.









