Més enllà de “Ready Player One” (2018)

Steven Spielberg a la seva salsa: anys 80 + ciència ficció + anhel de la infància i necessitat paterna/materna. Tot això, a Ready Player One . Quin és el resultat? Una pel·lícula molt entretinguda (per a aquells a qui agrada aquesta mena d’històries i cinema), però que no passarà com una de les grans del Rei Midas de Hollywood.

2045 –no sembla casualitat aquesta data escollida–, en un món distòpic (concretament en un trist, brut i gris barri de barraques posades una damunt de l’altra, com edificis de dubtós equilibri), viu amb la seva tia Wade Watts (un irreconeixible Tye Sheridan que va debutar com a nen1 ). A “un petit racó del no-res”, com diu. Per a més senyes, orfe de pare i de mare. I en aquest barri habiten milers de persones amuntegades que, per evadir-se de la realitat, es refugien a OASIS, una realitat virtual creada pel difunt James Halliday –interpretat pel ja “actor fetitxe” de Spielberg Mark Rylance –, on “pots ser el que vulguis ser i fer tot el que vulguis fer” a través d’un avatar. Un lloc perfecte on, qui vulgui, pot competir per trobar el “ou de pasqua” que va deixar Halliday abans de morir i convertir-se en l’hereu de la seva fortuna.

Watts, sota l’avatar Percival i amb l’ajuda d’altres, especialment de Samantha/Art3mis ( Olivia Cooke ), sembla disposat a aconseguir-ho. Tot i això, Nolan Sorrento ( Ben Mendelsohn ), empresari amb un exèrcit d’empleats avatars a la seva disposició, està disposat al que sigui per impedir-ho.

Pel que sembla, la pel·lícula s’allunya molt del bestseller que adapta, l’autor de la qual, Ernest Cline , també signa el guió, amb Zack Penn . A les xarxes, uns diuen que la millora i, altres, que els hauria sortit més barat no comprar els drets –canviant el títol– d’una cosa que ni arriba als talons. No ho sé perquè no he llegit la novel·la, però, sincerament, aquesta nova història del director de Cincinnati m’ha animat a fer-ho. I és que Ready Player One et fa passar una molt bona estona, té moments divertits, acció i planteja temes interessants –només els planteja , tot cal dir-ho: no dóna per més i millor era, en aquest sentit Minority Report – sobre què estem fent amb el nostre petit meravellós món i si no ens estarem aïllant gaire en un món virtualment fals.

[seguir llegint a cinemanet.info, on es va publicar aquest article ].