L’arbre de la vida (2011)… o quan només l’amor dóna sentit a la vida

El monòlit és a 2001, a Space Odyssey (1968), cosa que l’arbre a The Tree of Life (2011). L’arbre és símbol d’eternitat i és símbol de la vida; de la Vida, en majúscules, que d’això en va l’atrevida obra -“pictòrica”, hauria de dir?- de Terrence Malikt Malick . De la vida i de la mort: de per què Déu permet el mal i quin és el sentit de la meva vida –la de cadascú i la del mateix director, que no en va és la seva pel·lícula més autobiogràfica.

Recorrent la història de Jack (un increïble Hunter McCracken , de jove, i Sean Peann , adult), coneixem la vida d’una família catòlica al Texas dels anys 50. Des del seu si matern fins al tràfec diari d’un treball de vegades inhumà envoltat d’homes “grisos”, molt semblants . En aquesta vida, Jack passa per les diferents etapes de qualsevol: una infància feliç, amb uns pares idealitzats i dos germans menors, amb qui juga, es baralla, riu i plora; i una adolescència que li fa plantejar-se molts interrogants, i fins i tot enfrontar-se al seu pare despòtic ( Brad Pitt ) -fins al punt de desitjar la seva mort-… oa Déu. En una vida on el que és ordinari és gairebé l’única via per trobar respostes i, davant de la mort, als 19 anys, del seu segon germà els dubtes de fe podran accelerar algun canvi.

Amb L’Arbre de la Vida , Malick s’atreveix a plantejar sense embuts el sentit de la nostra vida . Tota la seva pel·lícula traspua fe en Déu i en què l’amor és l’única manera de viure en pau. És la Providència –no el destí- qui ha mantingut –i manté– la creació: des dels seus orígens fins als nostres dies. I Terrence Malick no estalvia res: espectaculars escenes de dinosaures i imatges còsmiques; moments surrealistes i altres d’allò més ordinaris; i com també fes Kubrick , embolicat en una emocionant banda sonora que omple tota la pel·lícula.

Es tracta d’una veritable pregària : la de Jack preguntant a Déu per la mort del seu germà -“on eres Tu?”, li diu-, i la de la mare (una desconeguda però fantàstica Jessica Chastain ) que, amb paraules de Job, lliura a Déu, el que Ell mateix li havia donat, els seus fills. I també la pregària del pare. Tot, a través d’uns diàlegs amb el Creador, com xiuxiueigs (val la pena veure la versió original, molt més aconseguida, en aquest sentit, que el doblatge).

Més enllà del narratiu

On eres tu quan jo fundava la terra? Fes-m’ho saber, si tens intel·ligència. Qui en va ordenar les mesures, si ho saps? O qui va estendre sobre ella cordill? Sobre què estan fundades les bases? O qui va posar la seva pedra angular, Quan lloaven totes les estrelles de l’alba, I s’alegraven tots els fills de Déu?”

Jack O’Brian n’és el protagonista. I les seves inicials corresponen al nom de JOB, al voltant del qual gira tota la pel·lícula. Aquesta és la cita del llibre del llibre de Job (38, 4-7) amb què Terrence Malick comença aquesta pel·lícula: com un repte provocatiu que ens proposa, en boca de Déu. Malick vol fer reflexionar sobre tot el que ens passa en aquest món i mostrar que el més contrari a la nostra naturalesa és enfrontar-se al Hacedor per excel·lència: hi ha coses que ens superen, però, al final, Ell en sap més.

L’enfrontament dels pares protagonistes de L’Arbre de la Vida cap a Déu per haver-se portat a un fill és la mateixa batalla que té el Jack gran, i que només venceran quan acceptin la Voluntat. L’acceptin i la facin seva. És un misteri que té un final feliç (misteriosament -valga’m la redundància- mostrat en aquest film). I és que Déu és Amor. És la conclusió a què arriben els protagonistes ia la qual sembla que arriba Malick que, a la seva vida, també va haver de passar pel dolor de la mort d’un dels seus germans…

Alguns l’han culpada de ser més de dues hores d’imatges sense cap història. Però no em sembla que sigui veritat. Història, en el sentit cronològic que se sol entendre, existeix: la vida d’una família: potser no és, en realitat, emocionant la vida d’una família, vista des de “l’Alt”? Aquí no he estat mai…: però sí, té pinta de ser emocionant. Quina imatge bella, la del nen que surt del si matern, com sortint d’una cambra on estava jugant amb l’ós de peluix, i quina pena pensar que tantes vegades, avui, aquesta habitació del joc és com un poltre de tortura! Però, a més, és la història de tota la creació; de tot l’univers .

Per si no n’hi hagués prou, Terrence Malick no s’acontenta només amb fer una obra poètica pel que fa a la música i les imatges. El muntatge –potser amb un estil molt Dogma– , és també desconcertant, però increïblement suggeridor. De fet, diguem que no hi ha muntatge. Com la vida mateixa: els plans reals tampoc tenen muntatge, amb continus salts de raccord (inexistent al nostre dia a dia) i canvis de punts de vista. No és així, la vida?

Ens trobem davant d’un Malick d’allò més pretensiós? Potser. Més d’un ho dirà. Però abans: que miri, i jutgi. Jo no en seré . Això sí: no hi ha la mel feta per a tot paladar.

***

Una frase: “l’única manera de ser feliç és estimant…; llevat que estimis, la teva vida passarà per davant dels teus ulls sense adonar-te’n”

Una escena: la descrita del nen sortint del si matern. Em sembla genial.

Us deixo amb un text que m’ha semblat interessant , sortit fa poc a La Vanguardia .