El viatge d’Arlo: l’Odissea de Pixar

Sovint, quan llegim el títol que es fa servir per traduir l’original anglès, creus que es podrien haver estalviat la versió en castellà. A El viaje de Arlo penso que no passa així: em sembla molt més encertada la versió espanyola que l’anglesa “El buen dinosaure”. Perquè The Good Dinosaur és això: un viatge de tornada a casa, però sobretot un apassionant viatge de creixement interior del jove dinosaure Arlo i el peculiar i divertit nen Spot.

Fa molts anys, un meteorit va poder acabar amb els dinosaures; però, en aquest cas, no ho va fer. Per això, aquests grans animals viuen tranquils, alhora que els humans. Arlo neix en una família d’apatosaures. És molt poruc i haurà d’aprendre, com els seus dos germans, a superar-se i esdevenir com el seu pare. El que no pensava és que aquest aprenentatge hagués de ser a marxes forçades a causa de la mort del progenitor i que, per un accident, acabi molt lluny de casa seva. Spot, un simpàtic nen salvatge lajudarà en el seu viatge.

A hores d’ara, Pixar té un problema: que cada pel·lícula és un autèntic repte de superació. “Beneït problema!”, diran alguns: els del flexo posen el nivell tan alt, que els “crítics” veiem cada nova història amb lupa. I a El viaje de Arlo , Pixar ho ha tornat a fer: una obra d’art –no arriba al nivell d’Inside Out: això és molt difícil– que m’ha recordat potser del western de John Ford –amb vasts paisatges tècnicament perfectes– i una història –en la meva opinió: alguns l’han comparat amb Cars (2006)– mai vista abans a Pixar.

Què hi ha de nou, vell? A l’apartat tècnic… gairebé res. Bé, m’explico: Up (2009) ja ens havia sorprès amb els paisatges veneçolans, però aquí la informàtica ens mou per rius, boscos, valls i muntanyes gairebé fotogràfics i veure’ls a la gran pantalla –i segur que també a la petita– deixen amb la boca oberta més d’un .

El que és nou –al meu parer– està en la història. No té força el començament –és veritat: ja ho hem vist a Bambi (1942), El Rey León (1994) o Buscant Nemo (2003)– però la resta de la pel·lícula em sembla una nova adaptació lliure de L’Odissea , com ja van fer els germans Cohen a la genial Oh Brother! (2000). Truca’m boig; però a mi m’ho va començar a semblar en veure-la i, llavors, vaig començar a gaudir de debò aquest viatge.

A més, es fa un altre pas en la caracterització del que és l’amistat , tan ben retratada a les Toy Story . Sense caure al tòpic que els humans som els dolents, i els animals, els bons: és el que fa el final de Tarzan (1999), comparat amb el d’ El llibre de la selva (1967). Aquí, la química entre Arlo i Spot és molt bona i es mostra que no sempre totes les amistats són possibles –entre un humà i un dinosaure– mentre es remarca la importància de la família . I no diré res més.

Torno al que deia abans: on és el problema? La nota –molt alta– de què sempre parteix Pixar. No sé si El viatge d’Arlo ja agradarà tant un públic tan variat: és més per a l’infantil. Però, no ho era, també, Buscant en Nemo i, malgrat això, es va convertir en la més taquillera, fins a Toy Story 3 ? De veritat: val la pena deixar passar el remolí Sinsajo per deixar-se endur per aquest nou món pixarià.

(Per cert: el nou curtmetratge, Sanjay’s Super Team , fenomenal i molt atrevit)