“Com Caparrós, no n’hi ha dos”

Ja fa uns quants anys, José María Caparrós Lera escrivia una ressenya crítica sobre una obra del dramaturg Alfonso Paso, a qui no va fer gaire gràcia. Tant va ser així, que l’endemà, el dramaturg en qüestió va escriure un article on va mostrar clarament el seu enuig dient aquesta frase de: “Com a Caparrós, no n’hi ha dos”.

Avui, el catedràtic emèrit d’Història Contemporània i Cinema de la Universitat de Barcelona, ​​José María Caparrós, ens ha deixat, després d’una llarga malaltia que se’l va anar menjant a poc a poc. I ho escric amb pena al cor, perquè el volia, perquè es feia voler. Al costat, sempre et senties important. Fora el que fos el que li expliquessis, per a ell ho era tot, i en aquell moment semblava que no hi havia res més. Quan parlava dels meus projectes, em mirava, m’escoltava, em somreia i m’empenyia a seguir endavant. Crec que se’m farà difícil oblidar la seva parla tan característica, amb aquella “r” gutural francesa que ho feia autèntic. “Molt bona, Jaume!”, em deia sovint; i, sense que li hagués dit res, m’enviava un whatsapp de: “Et felicito, doctor, per l’excel·lent anàlisi del nou Blade Runner !Una forta abraçada”. Així de normal. I jo, que pensava que: “no mereixo tanta estima de la seva part”.

Però així era: autèntic per la seva manera de ser –tan senzill, tan humil–, i autèntic per la seva manera de funcionar: fidel a les seves conviccions i creences, fidel als seus amics i “col·legues”, com ens deia a tots els qui, per un motiu o altre, ens movíem pel “camp d’acció”: el cinema. Va ser el primer que em va acollir, tot just acabat de sortir del “forn” de la llicenciatura. I qui em va ajudar molt en els meus primers articles sobre cinema, i en el meu camí cap al doctorat: no per l’àrea temàtica –la meva ha estat la narrativa cinematogràfica, i la seva la història contemporània–, sinó per com m’animava a fer allò, o parlar amb aquest o amb aquell, em presentava un amic o em parlava d’aquest llibre, o d’aquella pel·lícula…; i tot això, ja he dit, sense fer-se veure, sense “molestar”; amb afecte. I dient-me: “Molt bona, Jaume!”, que m’ho deia molt, sí. I reia: amb un somriure contagiós. I ho deia de debò, sincerament: no per quedar bé. Que tot el que li expliquéssim els seus amics –jo me’n considero un, pel que em sé un afortunat–, per a ell era molt gran. Per petit que fos, en realitat.

El dia abans de la meva defensa de tesi, jo celebrava la meva onomàstica. Un dels primers missatges que vaig rebre va ser seu: “Moltes felicitats, Jaume! Demà Doctor. Una abraçada forta, i tranquil·la, que triomfaràs, col·lega”. El rellegeixo com si sentís la seva veu, i m’emociona. Per ell –i per mi– ser col·lega seu no era una cosa distant, sinó molt propera. Li hauria agradat anar a la defensa, però acabava de tenir una sessió de quimio i no estava bé. Dies abans, li vaig regalar un exemplar de la tesi, que li vaig dedicar: “No ho mereixo!”, em va dir. I jo: que sí. Gràcies per l’entranyable dedicatòria, Jaume. Es mereixia això, i molt més…

He tingut ocasió d’estar-hi un parell de vegades més. Una, menjant a casa, que em va convidar; i en una altra, vam estar xerrant al seu petit despatx de Lesseps. I aquí, envoltat de llibres, pel·lícules, el retrat a llapis que algú li va fer molt bé, em va explicar com estava i com el càncer s’ho anava menjant. Literalment. Però no amb sang freda, sinó com dient “ja em toca anar tancant les portes, i no passa res”. O, millor, com ens va dir a la carta que va voler fer-nos arribar als seus amics i col·legues, després de morir, ja s’anava preparant per al seu “viatge, a través de la mort, cap a la propera etapa de la meva vida”. En aquesta mateixa carta, ens demanava disculpes per “si en alguna cosa us he molestat al llarg d’aquests anys de tracte; no haurà estat per mala voluntat sinó per debilitat o no haver estat a l’alçada… L’objectiu de la meva vida ha estat –i espero que ho continuarà sent– servir Déu i els homes en tota circumstància, especialment en el treball professional, tantes vegades recompensat amb la vostra col·laboració, confiança i confiança.

Que sí: “Com Caparrós, no n’hi ha dos”. No: no n’hi ha dos. Però jo, ara, no ho dic amb l’afany crític d’Alfonso Paso, sinó conscient que no serà fàcil trobar algú com ell. Ens ha deixat un gran. Segur que estarà esperant-nos amb els braços oberts i, mentrestant, com diu un altre amic meu, estarà veient la millor pel·lícula de la seva vida.

Descansa en pau, amic José María. I moltes gràcies.