El 8 de març de 2017, el cambrer que veia l’espectacle no sortia de la seva sorpresa. Com era possible un funeral d’un pare de família, en la Catedral de la Mar, amb més de 3.500 persones que van voler acomiadar-se d’ell? I no sols d’Espanya: Suècia, la Xina, Corea, Portugal… Qui era aquest pare? Va ser una persona súper generosa que va tenir divuit fills, sí. Però els fills són com la punta de l’iceberg del que ell va ser. El 90% és el submergit.
No és una conversa real, però podria ser-ho. És més, afegint-hi una mica de context, és un diàleg que podem sentir o llegir cada dia: – Jo crec això. – Doncs jo no. – Ah, doncs potser no. – Ara bé, i si tu tens raó? – Vols dir? Potser...
Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’escoltar el silenci. Ho he fet sovint, i crec que és un exercici altament recomanable. De vegades, el silenci fa soroll de neu quan cau pels carrers de la ciutat; altres, són els camps sembrats o muntanyes, amb els lladrucs...
El sentinella, quan veu que les revelacions de l’esperit del rei mort al seu fill Hamlet no portaran massa bones notícies, diu allò de “quelcom fa pudor a podrit a l’Estat de Dinamarca”. El pobre Marcel –el sentinella en qüestió– s’ensuma que hi ha fets...
“Imagina que, de cop i volta –de la nit al dia, perquè així va ser–, apareix el teu carrer dividit en dos. D’una banda, la gent mira sorpresa, però fa vida normal; de l’altre, el món ha quedat tancat. Separats per un gran mur amb...
En Pep era petit. Petit com el seu nom: tres lletres que, amb la seva curta vida, han omplert de vida tots els qui, d’una manera o altra, l’hem conegut. I la caixa també n’era, de petita: petita i blanca. Hauria d’haver estat un dia...
Avui, “resolem qüestions complexes en 140 caràcters, i les amistats en el que diu Facebook que són els nostres amics”. Avui —ho recordava recentment la periodista Rosa M. Calaf, en l’acte de graduació dels alumnes de Comunicació de la UIC—, “tot és efímer, superficial”, i...
