Bon Nadal! Merry Christmas! Joyeux Noël! Buon Natale! :)

Em diuen “bones festes”. Així, sens més: “festes”. Com si no hi hagués cap motiu per celebrar de veritat… Sincerament, em treu una mica de polleguera rebre felicitacions de Nadal –allò que ara en diuen ‘christmes’, potser perquè és més cool– amb llumetes i boles formant un conjut “hortera” que no volen dir res més que això.

És Nadal. I Nadal ve del llatí “natalis”, relatiu al naixement… El del Nen (així, en majúscules), fa dos mil anys. I per això dic “Bon Nadal”. Alt i català –o castellà: que Déu ha volgut que aquesta terra m’hagi fet bilingüe. I am orgull.

Però no he vingut a queixar-me sinó, simplement, amic lector –esporàdic o fidel–, a desitjar-te que tinguis un molt bon Nadal i un felicíssim any nou 2013. Ep! Fent festa, això sí! ;)

Amb aquests desitjos, he escrit un conte que potser et pot agradar… Sé que no és res de l’altre món, però m’ho he passat molt bé escrivint-lo.

L’Eudald: un conte de Nadal

No sé quantes hores porto dormint. Mai ho sé. El que sí sé és que, una vegada més, em desperta l’Eudald. Ell mai falla. M’abraça, em fa un petó al front –d’aquells que et babegen tota la cara– i em diu “bon dia!” -així, cridant- perquè ja és hora d’aixecar-se. I a mi no m’importa, que em babegi la cara: sé que m’estima i que, després, m’eixuga la cara amb la seva màniga que també tantes vegades ha anat a la boca. I somriu. El seu somriure guanya la simpatia de qualsevol que se’l miri. Normalment, ho fan amb compassió; i ell no la vol, la compassió. Vol que l’estimin, com és. I jo l’estimo, ell ho sap. Per això, somriu. I somriu als que el miren així, per a què l’estimin. Aquells ulls burletes i petits i rodons que sembla que se surtin d’òrbita, la pell blanca i el nas petit i una mica aixafat. Ara! També s’enfada, l’Eudald; i no t’hi volguessis mai creuar pel seu camí, si n’està, d’enfadat. Una vegada, en Xènius, el seu germà gran, el va fer enrabiar molt –de fet, l’Eudald és més gran, però no ho sembla: ell, com que no creix… I aleshores va cridar. I a mi, em va espantar. Es va girar, i del cop a l’aire que va donar, em va empènyer i una mica més que em va fer caure per la finestra. Però sí que vaig caure a terra, i ell em va aixecar i em va fer un petó babejant al front, dient-me “perdó”, i que no ho tornaria a fer. I jo sé que és veritat.

Quan em desperta, sé que l’Eudald m’agafa i em porta al lloc de sempre. Al millor: en un racó, des d’on pugui mirar-lo i veure com, amb aquells ulls burletes i petits i rodons li diu al Nen que vol ser seu. I jo també li vull dir aquestes coses: no sóc més que un pobre petit pastor, de plàstic despintat. I sé que, quan arribi febrer em ficarà de nou a dormir. A esperar que em torni a despertar i em faci un petó al front -d’aquells que et babegen tota la cara- i em digui “bon dia!” -així, cridant- perquè ja és hora d’aixecar-se…

Nadal 2012