A les mares

Ell és metge de capçalera. Aquell dia, ja acabada la jornada de treball, va entrar la darrera pacient.

—Doctor —va començar, de mica en mica, com amb por—; estic embarassada i ja no puc més…

Era el cinquè embaràs i, per descomptat, un petit poble d’un país llatinoamericà és un problema. No pel país en concret, sinó perquè era una família molt pobra: ja no es podia permetre haver d?alimentar una altra boca. Així que havia decidit avortar.

Entre sanglots, tot això ho explicava la pacient al doctor, mentre ell –bon professional– escoltava. Fins que va acabar. Què li podia dir? Tenia ganes de tancar aquell dia, que va ser especialment dur, i de despatxar-la amb pressa. Però allò que li deia aquella dona era una cosa molt exigent. La Providència –així ho explicava– el va inspirar.

—D’acord. Quants anys té el seu fill gran?

—Onze.

—Doncs porta’m a aquest i jo mateix el mato…

—Però què em diu! Al meu Juanito, com el mataré? —ho va dir amb horror, pensant que el doctor s’havia tornat boig.

—Home! Aquest sí que menja! El nen que li naixerà, en canvi, no menja res. Serà molt més barat d’alimentar, no us sembla?

Al final, la dona no va portar el seu Juanito. I també va decidir continuar endavant amb l’embaràs. Ara, el seu Juanito ja té vint-i-dos anys; i el seu Santiaguito, onze. Un noi alt i en plena forma, orgullós, a més, de la seva mare…

Ahir celebràvem el Dia de la Mare: ja sabem que és una qüestió molt comercial, però és bo que almenys una vegada a l’any recordem qui ens ha portat d’aquí nou mesos; ha patit donant-nos a llum; ha dormit poc; s’ha ajupit i aixecat més vegades que un atleta, sense importar-li massa si li feia mal l’esquena i si havia de portar els quinze quilos que pesàvem, ia la vegada havia de portar la bossa de la compra del súper a l’altra mà, mentre contestava el telèfon i intentava obrir la porta del cotxe, mirant que els dos germans grans no es barallessin, que es barallessin, que es barallessin, hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies a l’any (seixanta-sis, si és de traspàs). I ja. I ja?

Ser mare és molt més que un simple sentiment. Per això, em treu de polleguera –em fa pena– que una empresa de fertilització de Barcelona es promocioni dient que “treballem per fer-los sentir l’emoció de ser pares”. Recentment ho he vist i ho he sentit als ulls ia la veu del meu germà: ser pare és emocionant, sí. Però ser pare –i, concretament, ser mare, que és la que sempre hi és, aquella a qui sempre li agrada l’ala del pollastre– implica ser-ho cada dia. Un darrere l’altre. I han de saber una mica de medicina –aquest petó que més d’una llàgrima ha fet desaparèixer–, i una mica d’economia i una mica d’arts culinàries…

Per això, és molt trist veure alguns que fan un flac favor a la gran professió de metge enganyant tantes dones –perquè això és el que fan: són els principals culpables dels milions de no-nascuts a l’any a tot el món–, dient-los que el que tenen a dins no és més que un teixit encara no desenvolupat. I ja està.

La professió de mare no té vacances. I, per si no n’hi hagués prou, per Nadal i durant l’estiu, encara hi ha més feina. I ningú no els paga. Però no és veritat. El que reben les mares –les grans mares, les que es poden anomenar “Mare”, en majúscula–, sí que reben molt. I si no, vegeu aquesta simpàtica campanya de publicitat dedicada a totes les mares. A elles: gràcies!