Soul: Pixar creix

Imagina un lloc on les ànimes són creades abans d’anar a la terra. Imagina que a aquest lloc en diem el “més enrere”. I aquí, al “més enrere” –o “seminari del jo”– adquireixen la personalitat que, després, formarà part de cadascú. Imagina’l. I aquí pararà Joe Gardner, el primer afroamericà animat de Pixar, professor de música en un institut, amant del jazz. A això s’hi vol dedicar, improvisant amb el piano. I, el dia que la sort li truca a la porta, i aconsegueix que la llegenda del jazz Dorothea Williams s’hi fixi i estigui disposada a donar-li una oportunitat de tocar a la banda, una badada, una caiguda en un clavegueram: un fatal accident.

I aquell dia, Joe Gardner mor.

No s’ho espera. Ningú espera la mort: encara menys amb quaranta i pocs anys. Però és que, a més, aquest era just el dia que canviaria la seva vida, personalment i professionalment. La seva trista i desapassionada vida.

La companyia del flexo juga, clarament, en una altra lliga. En concret Pete Docter , que ja va mostrar la seva enorme capacitat per explicar històries profundes amb Inside Out i Up (i alguna cosa, també, amb Monsters Inc. ).

I és que Soul és pur Pixar. En l’aspecte tècnic, què cal dir de la fantàstica –brutal, diria– representació dels carrers de Nova York, els colors de les nits, albes i capvespres a la ciutat, el “vestuari” dels personatges, els moviments facials… tot. En el narratiu, es mou entre Del Revés i Coco . De fet, possiblement Soul sigui la pel·lícula més adulta de la companyia. No emociona tant com al que ens tenen acostumats la majoria de les seves altres vint-i-dos pel·lícules, però aquesta és, realment, molt gran . I porta l’espectador gran a pensar.

A pensar en el cos i l’ànima. En la capacitat que tenim els humans d’enamorar-nos (o no) de les bones coses que ens dóna la vida: des del més petit fins al més gran.

Tot això no vol dir que, contràriament al que es podria dir d’uns paràmetres similars –mort, vida, ànima, més enllà, infern, cel…–, es tracti d’una pel·lícula religiosa –encara que l’equip creatiu sí que es va deixar aconsellar per diferents espiritualitats religioses– sinó d’una faula feta amb molt de respecte i amor .

No és cinema religiós, dic, però sí espiritual. Perquè el bon cinema –crec que ho menciono més d’una vegada en aquesta web– és el que parla de l’home complet: cos i ànima.

En aquest sentit, Soul és molt atrevida . Com ja ho era Coco , tractant sobre la mort, o Inside Out , sobre les emocions i la depressió; aquí, però, fent un pas més i parlant de temes tant metafísico-filosòfics, com teològics, d’una manera “plana” –no dic banal–, entenedora, comprehensible, encara que molt metafòricament. Per això això és la pel·lícula més adulta de Pixar.

És en aquest sentit que Pete Docter recordava una frase d’un altre gran de l’animació, Chuck Jones . Jones assegurava que calia fer “pel·lícules prou intel·ligents per als nens, i prou simples per als adults”.

Obra mestra? Per mi, Up segueix estant al capdamunt del podi pixarià. Soul diuen que impressiona, però no emociona; que és digna, no glòria . I sí, impressiona. I, efectivament, ja he dit, no emociona tant com d’altres. Perquè, aquesta vegada, Docter va més al capdavant que al cor. A Inside Out va saber combinar més i millor les dues coses, però, és clar, Pixar ha deixat el llistó de les seves pel·lícules tan alt que, a la mínima que està una mica per sota, per als més cercats ja deixa de ser gran .

Res més lluny de la realitat.

Soul , encara que no està al número 1, és molt gran. (Faig un parèntesi: no ho sé, potser alguna vegada m’animo a fer el meu propi rànquing de les millors històries de la companyia. Ja ho veurem).

A ritme de jazz –jazzeando, que diu 22– veiem una història que sembla improvisada –com les mans de Gardner mentre toca el piano–, encara que està molt ben estudiada. És una història molt personal, com assegura Docter. Es nota, perquè ja era present a les seves dues últimes obres –aquestes sí– mestres.

De vegades, però, perd una mica el ritme; de vegades ‒per seguir recordant que és, també, per a nens‒ agafa un to més de “ slapstick ”; i, de vegades, se li va una mica la pinça amb allò dels “intercanvis astrals”, o com se’ls anomeni… Diguem que es mou “entre dues aigües”, provocat pel que diu molt encertadament Stephanie Zacharek , a Time , sobre que és una història tan ambiciosa, que es perd una mica.

El millor del que ens explica Pete Docter i el seu equip sobre Joe Gardner ‒i en això consisteix, precisament, part del “toc Pixar”, del qual he parlat força en la tesi que vaig defensar fa uns anys‒ és que, en acabar-la, et convida a reflexionar i ser millor. Encara que només fos per això, ja val la pena dedicar-hi els poc més de noranta minuts que dura.

I, a més, es gaudeix.

Nota: 8/10