El gran curt que et dóna el temps prestat

Hi havia una vegada…

Així podria començar aquesta nova entrada: uns animadors que treballen a Pixar (el curt, NO és de Pixar), Andrew Coats i Lou Hamou-Lhadj, decideixen aprofitar el temps que els presta la llibertat entre tasca i tasca…: que no deu ser poca!, a jutjar pel seu currículum: Coats ha treballat a Cars 2, I el seu col·lega, a Wall-E, Toy Story 3, El viaje de Arlo i, també a Brave.

Però aquesta vegada, decideixen aprofitar les seves ‘ratos libres’ (prestats) per fer una cosa totalment espectacular, però no per a nens . Profund: tècnicament i humanament. Molt dur. Sí: molt . La història dun pare i el seu fill. I d’un temps prestat (que això vol dir ‘borrowed time’): el que se’t dóna perquè facis alguna cosa molt més gran del que pretenies. El que obtens quan et diuen: “tu no en tens la culpa” o, més encara: “et perdono”…

Que d’això en parla Borrowed time.

De fet, quan vaig acabar de veure’l, sense buscar-lo, em va venir al cap aquest temps prestat de Carl Fredricksen i el missatge de la seva eterna Ellie: “Gràcies per l’aventura. Ara en comences una de nova”.

Doncs sí: dins de la seva duresa, em sembla un curt molt alegre, perquè respira esperança. M’explico (compte! abans has de veure el vídeo, perquè hi haurà spoilers).

El fill protagonista té un trauma molt dolorós provocat per la mort del seu pare: un accident del qual ell se sent molt responsable (doblement culpable: per no saber guiar bé la carrossa i per estrènyer el gallet que acaba amb ell i, sense el qual, possiblement ho hauria salvat).

Passats molts anys, no aguanta i decideix suïcidar-se llançant-se pel mateix lloc on es va estirar el seu pare.

No obstant, la llum crepuscular provocarà un reflex que li crida l’atenció i, a l’últim segon, li farà no llençar-se… Vés a què es deu la llum: el sol ha tocat el rellotge que li havia regalat el seu pare, just el dia de l’accident.

Aleshores, decideix recomençar la vida prestada que se li ha concedit: com que el seu pare li ha dit: “tu no en tens la culpa”… Com la vida prestada que et donen cada vegada que et diuen: “jo et perdono”.

Algun comenta que “seria interessant veure què passa després d’aquest tràgic moment i què passa a la vida d’aquest home”. No crec que sigui necessari. Els bons curtmetratges parlen per ells mateixos. La llum del crepuscle, brillant, com en cap moment als poc menys de sis minuts de la història ens parla d’aquest final feliç, d’aquesta nova vida que comença el nostre protagonista. Plora, perquè se n’adona.

Per tot això, no és fosc. És clar com el darrer raig de llum del capvespre. Ple d’esperança dins la durada que pot ser, de vegades, la vida. Optimista. Perquè és una meravella que et diguin això de “et perdono” o, com és en aquest curt, “ànim, tu no en tens la culpa”…