Innocent

Avui vull escriure sobre els més petits. És que feia temps que no anava a la cavalcada dels Reis Mags, i em va fer molta il·lusió ser-hi, a la de Girona, amb els meus nebots. A Miquel, de dos anys i mig, el tenia a sobre, i corejava a sa Majestats que donava gust; encara que encara no haguessin arribat. I així, fins i tot Baltasar, el preferit per a molts (almenys, sempre ho ha estat per a mi). Al final, estava com fora de joc, impressionat pel que havia vist, amb caramels reals a la butxaca, la carta dipositada a la bústia reial, el xumet entregat a un patge, també real…

És possible no estar així després d’haver vist què va veure en Miquel?

Algú em dirà que, és clar, encara no saben què significa guanyar-se el suport del dia a dia. I sí, no els llevo raó; però, mirant al voltant, veient passar aquella gent que, clarament, estan disfressats, et fixes que no només els més petits estan contents: de totes les edats. “Clar: fan el paripé perquè els nens s’ho passin bé”. I sí, és cert. Però, no és veritat, també, que hom se sent més feliç així, fent-se nen…, amb la mirada innocent del nen? Mireu, sinó, aquesta fantàstica fotografia del meu amic i col·lega Antonio:

M’agrada com titula al seu bloc aquest conjunt de fotografies, que els protagonistes no és la cavalcada, sinó les mirades. Mirar amb ulls de nen no és -no crec que ho hagi de ser- una il·lusió quimèrica, sinó una realitat que ens porta a ser més feliços: un enamorar-se cada dia, descobrir cada dia la grandesa de la vida:

Quan el meu pare ja tenia 3 fills amb la meva mare, sent els dos joves, li van oferir la possibilitat d’ascendir a l’empresa, però havia d’estar destinat primer 2 anys a Barcelona.
Us parlo de fa gairebé 60 anys. No hi havia Internet, el telèfon costava una pasta i…

— El gen Martínez (@MadeInMartinez) 11 de gener de 2019

Potser no n’era conscient, el pare de @MadeInMartinez , dels problemes que comporta la vida? Per descomptat que sí! Però sabia descobrir cada dia la bellesa del que l’envoltava. I és precisament aquesta mirada allò que li ha fet feliç, no la “trist felicitat” passatgera dels seus companys.

Fa un parell d’anys, vaig anar a resar una estona davant de la tomba de la meva germana petita. Estàvem pares, germans i nebots, que era un nou aniversari de quan se’n va anar al Cel, com sempre hem dit, perquè ho creiem. Al final, em vaig quedar un moment, sol, amb la petita que aleshores tenia poc més de 4 anys. I em va dir, així, sense més: “-Saps què faré? -Què? -Agafaré una escala molt llarga, molt llarga, fins al cel, i diré a la tia que baixi amb mi…”. Com comprendreu, em vaig quedar amb un nus a la gola, que vaig poder deslligar per preguntar: “-Em deixaràs pujar amb tu?”. S’ho va pensar un moment i em va respondre: “D’acord. Sí”.

Després vam marxar tan contents. Jo, amb el desig de ser tan savi com la meva neboda; conscient, també, que no és bufar i fer ampolles.

I ara, suposo, amb el desig que el nou any que ja hem arrencat, sapiguem tenir aquesta mirada innocent.