Wall·E: Grans històries!
Wall·E va néixer fa uns deu anys, en una d’aquelles converses entre els grans de Pixar de les quals acaben sortint idees destinades a fer història. Andrew Stanton, el seu director, explica que va ser després de l’èxit de Toy Story. Després vindrien Bichos, Monsters, Inc., Buscant en Nemo… I, entre totes aquelles idees, n’hi havia una especialment senzilla: la història d’un robot. Però no d’un robot qualsevol.
Wall·E, com els altres de la seva “espècie”, va ser fabricat per netejar la Terra de les tones i tones de deixalles acumulades pels humans al llarg dels segles. Mentrestant, la humanitat havia abandonat el planeta, ja inhabitable, per instal·lar-se en un lloc aparentment paradisíac, on tot sembla funcionar a la perfecció.
Però a Wall·E tot això li importa ben poc. De fet, ni tan sols ho sap.
Ell es limita a fer la seva feina: recollir deixalles, compactar-les i apilar-les. Un dia rere l’altre. I així durant més de set-cents anys. Què ha passat amb els altres robots? El pla de neteja de la Terra va fracassar i va ser abandonat. Els robots van ser desconnectats. Tots menys un. Wall·E ha quedat sol, amb l’única companyia d’una panerola.
Fins que un dia tot canvia. Una nau aterra a la Terra i en surt Eva, un robot molt diferent d’ell. Wall·E hi descobreix de seguida alguna cosa més que una simple màquina. I, a partir d’aquell moment, ja no estarà disposat a perdre-la.
Pixar torna a demostrar fins a quin punt sap explicar grans històries. Històries profundament humanes, encara que els seus protagonistes no ho siguin. Quan vaig conèixer l’argument, he de confessar que vaig témer que Disney tornés a caure en un missatge ecologista massa evident, com ja havia passat, al meu entendre, amb Tarzan. Però Wall·E va molt més enllà.
La pel·lícula parla d’ecologia, és clar, però ho fa a partir d’una idea prou més interessant que una simple denúncia sobre la destrucció del planeta. I també ofereix una sàtira molt afinada d’un consumisme sense límits i d’una societat que ha acabat delegant-ho pràcticament tot en les màquines. Tot plegat, a més, sense perdre mai l’elegància.
A Pixar els agrada arriscar, i aquí ho fan especialment. Durant bona part de la primera meitat de la pel·lícula gairebé no hi ha diàlegs. Només música, sorolls, gestos i mirades. Com en les antigues pel·lícules mudes. I, malgrat això, l’espectador queda atrapat veient la vida quotidiana d’un robot solitari que repeteix, aparentment, la mateixa rutina cada dia.
No és poca cosa.
Després, la història s’obre i encara reserva unes quantes sorpreses. Pixar torna a fer una cosa que domina especialment bé: ensenyar molt sense explicar-ho tot. Durant mesos havíem vist imatges, tràilers i fragments de Wall·E, però sabíem molt poc de la història que realment ens volien explicar.
Perquè el gran secret de Pixar continua sent el mateix: els personatges. La capacitat de fer-nos estimar-los, entendre’ls i emocionar-nos amb ells, encara que siguin joguines, monstres, peixos o, com en aquest cas, robots.
I, és clar, també hi ha l’animació. Visualment, Wall·E és extraordinària. Però el més important és que tota aquesta espectacularitat està al servei d’una història.
D’una gran història.
