La Odissea (2026)
Tornar a casa després de la guerra
La història és coneguda. Després de deu anys combatent a la guerra de Troia, Odisseu —o Ulisses, com l’hem anomenat tradicionalment en català— emprèn el retorn a Ítaca. Allà l’esperen la seva esposa, Penèlope, i el seu fill, Telèmac. El que hauria de ser un viatge relativament senzill es converteix, tanmateix, en una travessia interminable: déus ofesos, monstres, naufragis, temptacions i tota mena de perills retarden durant anys la seva tornada a casa.
Però L’Odissea no ha estat mai només una història d’aventures.
És, sobretot, la història d’un retorn. I tornar no significa únicament recórrer la distància que separa Troia d’Ítaca. Significa descobrir si encara és possible tornar a ser qui un era abans de la guerra. O, potser, acceptar que ja no es podrà tornar a ser exactament el mateix.
És aquí on Christopher Nolan troba la seva pel·lícula.
La seva adaptació és força fidel al poema d’Homer, almenys pel que fa als grans episodis i personatges. Hi ha el cavall de Troia, Polifem, Circe, les sirenes, Calipso, Atena, Penèlope, Telèmac i els pretendents que, durant l’absència del rei, s’han instal·lat al palau d’Ítaca. Però Nolan no es conforma a traslladar a les imatges una successió d’aventures mitològiques. Li interessa, principalment, l’home que en torna.
I l’home que torna no és necessàriament el mateix que va marxar.
Odisseu ha guanyat la guerra, sí. Ha demostrat la seva intel·ligència, la seva capacitat estratègica i la seva habilitat per enganyar l’enemic. El cavall de Troia és, de fet, el seu gran triomf. Però la victòria té un preu. Per conquerir la ciutat no només ha hagut de ser valent. També ha hagut de mentir, manipular, destruir i provocar la mort de moltes persones.
La pregunta que recorre la pel·lícula és, per tant, incòmoda: pot tornar a casa algú que ha fet coses terribles?
No es tracta únicament de saber si els déus li permetran arribar a Ítaca. La qüestió és si ell mateix es considera digne de fer-ho.
La culpa després de la victòria
En aquest sentit, L’Odissea té una relació molt directa amb Oppenheimer. En aquella pel·lícula, Nolan mostrava un home que havia aconseguit allò per què havia treballat durant anys: construir la bomba atòmica abans que els nazis. L’èxit científic i militar era indiscutible. Però, un cop assolit, Oppenheimer s’havia d’enfrontar a les conseqüències de la seva pròpia victòria.
Havia aconseguit el que volia. El problema era el que havia aconseguit.
Aquí passa una cosa semblant. Odisseu ha vençut a Troia, però porta amb ell el pes d’aquella victòria. La guerra no s’acaba quan es deixa de combatre. Continua dins dels qui en tornen.
Per això, encara que exteriorment L’Odissea sigui la pel·lícula més èpica de Nolan, interiorment és potser una de les més fosques. El seu protagonista travessa mars, illes i mons fantàstics, però el veritable territori que ha de recórrer és el de la seva pròpia culpa.
La pel·lícula parla de la possibilitat de la redempció. De si una persona pot ser perdonada després d’haver comès grans faltes. I també d’una cosa encara més difícil: de si aquesta persona és capaç d’acceptar el perdó.
Perquè, de vegades, no n’hi ha prou que algú ens esperi. També ens hem de creure capaços de tornar.
Un Mediterrani sense llum
Visualment, Nolan pren una decisió tan arriscada com coherent. L’Odissea d’Homer està vinculada inevitablement al Mediterrani: al sol, a les illes, a les costes i a aquell mar lluminós que forma part de l’imaginari clàssic. A la pel·lícula, tanmateix, aquest Mediterrani sembla haver-se convertit en un oceà del nord.
El mar és fosc, fred i amenaçador. El cel apareix sovint cobert per grans núvols. Les costes són abruptes i els paisatges transmeten una sensació de petitesa i desemparament. Més que navegar per Grècia, de vegades sembla que Odisseu travessi els mars d’Islàndia o d’Escòcia.
No és un error ni una simple concessió al gust de Nolan pels tons ombrívols. És una manera d’exterioritzar l’estat interior del personatge.
El mar que travessa Odisseu és també el mar que porta a dins.
No hi ha en ell la lluminositat de qui torna victoriós a casa. Hi ha cansament, por i la consciència creixent que potser els obstacles del viatge no procedeixen únicament d’uns déus capriciosos. Odisseu ha desafiat les forces que governen el món, però també ha perdut una part de si mateix pel camí.
Estimar no consisteix només a esperar que torni la persona que vam conèixer, sinó a estar disposat a acollir aquella en què s’ha convertit
Nolan converteix així el paisatge en una prolongació del protagonista. Les tempestes, els penya-segats, la foscor i la immensitat de l’oceà no són només escenaris. Expressen la seva desorientació i la dificultat per reconèixer-se després de Troia.
En Homer, Posidó impedeix que Odisseu torni perquè l’heroi ha cegat el seu fill Polifem. En Nolan, sense que desaparegui aquesta dimensió mítica, el càstig adquireix també una lectura interior. Odisseu no pot tornar perquè encara no sap com fer-ho.
Penèlope o la raó per continuar
Enmig d’aquesta foscor hi ha Penèlope.
Anne Hathaway interpreta el personatge amb una serenitat que contrasta amb el caos del viatge. Penèlope no és únicament l’esposa fidel que espera durant vint anys el retorn del seu marit. És la llar. O, més ben dit, és allò que fa que la llar continuï existint.
Odisseu necessita descobrir que encara hi ha algú que l’espera.
No perquè l’amor esborri automàticament el que ha fet, ni perquè Penèlope pugui tornar-lo a convertir en l’home que era abans de marxar. L’espera sabent que qui torni serà un altre. I potser aquí hi ha una de les idees més belles de la pel·lícula: estimar no consisteix només a esperar que torni la persona que vam conèixer, sinó a estar disposat a acollir aquella en què s’ha convertit.
Sense aquest amor, el viatge no tindria sentit.
Odisseu podria sobreviure a Polifem, resistir-se a les sirenes i escapar de totes les illes on el volen retenir. Però no tindria cap motiu real per continuar. Ítaca no és únicament un territori. És la certesa que existeix un lloc on un pot ser acollit malgrat tot.
La pel·lícula modifica alguns elements importants del tram final del relat homèric. Convé no precisar quins, perquè entraríem en un terreny que és millor que cada espectador descobreixi per si mateix. És una decisió comprensible: Nolan necessita conduir la història cap al seu propi tema i completar l’arc de redempció que ha construït.
Ítaca no és el lloc on no ha passat res dolent. És el lloc on un pot tornar després que hagi passat
Tanmateix, no estic segur que el canvi —diria que massa hollywoodià— tingui la mateixa força que el desenllaç d’Homer.
El final clàssic és més dur, més incòmode i potser també més coherent amb la violència acumulada durant el viatge. Nolan busca un altre tipus de resolució, molt més psicològica i centrada en la possibilitat del perdó. La idea funciona dins de la seva lectura, però la plasmació dramàtica no arriba a tenir tota la potència que prometia.
El temps, una altra vegada
Com era previsible, Nolan tampoc no explica la història d’una manera totalment lineal.
L’Odissea original ja juga amb el temps. Homer no comença amb la sortida de Troia, sinó quan Odisseu fa anys que ha desaparegut i Telèmac comença a buscar notícies del seu pare. Bona part de les aventures són relatades posteriorment pel mateix protagonista.
Nolan troba aquí el material perfecte per construir un dels seus habituals trencaclosques temporals.
La pel·lícula avança, retrocedeix, superposa records i alterna el que passa a Ítaca amb el viatge d’Odisseu. De vegades veiem primer les conseqüències i només més endavant entenem les causes. Altres vegades no sabem amb precisió si som davant d’un record, d’una narració o del present de la història.
No és una cosa nova en el seu cinema. Memento estava construïda al voltant d’una memòria fracturada; Origen barrejava diferents nivells temporals; Interstellar convertia el temps en un dels seus grans temes; Dunkerque articulava tres durades diferents, i Oppenheimer entrecreuava èpoques, perspectives i fins i tot tractaments visuals.
A Nolan li agrada el temps perquè li permet convertir la narració en una experiència.
Aquí, tanmateix, el mecanisme triga una mica a trobar el seu lloc. Els primers minuts resulten una mica confusos, especialment per a qui no conegui bé la guerra de Troia, la importància del cavall o la relació entre els diferents personatges. Nolan dona algunes coses per sabudes i no sempre ofereix a l’espectador el temps necessari per situar-se.
Per això, a la pel·lícula li costa una mica arrencar.
Un cop ho fa, en canvi, el viatge flueix amb una energia extraordinària. I això té mèrit, perquè dura gairebé tres hores. No només no es fa llarga, sinó que, durant bona part del metratge, transmet una sensació constant d’avanç. Els episodis se succeeixen sense semblar una simple col·lecció de proves i Nolan troba un equilibri força eficaç entre l’aventura, el drama, la mitologia i alguns moments pròxims al terror.
Perquè aquesta Odissea també fa por.
Hi ha criatures, imatges i situacions realment inquietants. Nolan evita, en general, la fantasia lluminosa o obertament meravellosa. Els seus monstres pertanyen a un món físic, brut i amenaçador. Fins i tot quan apareixen els déus, la sensació no és la de trobar-nos davant d’éssers bondadosament superiors, sinó davant de forces imprevisibles que poden alterar la vida dels homes sense necessitat de donar explicacions.
Espectacle, en el sentit més noble
La gran posada en escena és, probablement, una de les virtuts més evidents de la pel·lícula.
Nolan ha rodat cada pla amb càmeres IMAX de 70 mil·límetres, una cosa que fins ara no s’havia fet en una pel·lícula de ficció completa. La decisió no és únicament una excentricitat tècnica. Permet que el paisatge, els vaixells, les tempestes i els cossos adquireixin una dimensió física difícil de reproduir en altres formats.
Hi ha imatges realment impressionants.
Els vaixells no semblen petites peces digitals col·locades sobre un mar generat per ordinador. Pesen. Cruixen. Es balancegen. L’aigua colpeja els personatges i la càmera transmet la sensació de ser dins d’un món perillós i material.
Nolan torna a demostrar que els efectes pràctics, els escenaris reals i la planificació visual poden oferir un espectacle molt més convincent que l’acumulació indiscriminada d’imatges digitals. Hi ha efectes visuals, és clar, i seria absurd negar-ho en una producció d’aquesta magnitud. Però poques vegades es perceben com el centre de l’escena. La tecnologia està al servei de l’experiència, no a l’inrevés.
El problema és que a Espanya no podem veure la pel·lícula exactament com va ser concebuda. No hi ha cap sala que combini la projecció IMAX amb la còpia fotoquímica de 70 mil·límetres. Es pot optar per l’IMAX làser o pels 70 mil·límetres convencionals, però no pel format complet, amb la imatge expandida i la immersió que buscava Nolan.
És una llàstima, especialment en una pel·lícula com aquesta.
Tot i així, convé veure-la a la pantalla més gran possible. No perquè la mida converteixi automàticament una pel·lícula en una obra millor, sinó perquè Nolan construeix cada imatge perquè l’espectador se senti petit davant seu. El mar, les criatures i els paisatges perden inevitablement una part de la força quan queden reduïts a un televisor o, encara pitjor, a la pantalla d’un telèfon.
L’Odissea no és només una pel·lícula per veure. És una pel·lícula que vol ser travessada.
Una música antiga i moderna
Una cosa semblant passa amb la música de Ludwig Göransson.
El compositor, que ja havia treballat amb Nolan a Tenet i Oppenheimer, torna a oferir una banda sonora poderosa, molt present i construïda especialment a partir de la percussió. Göransson no intenta reproduir arqueològicament com podria haver sonat la música de la Grècia homèrica. Fa una cosa més interessant: adapta el seu llenguatge contemporani a un món antic.
La guerra no s’acaba quan es deixa de combatre. Continua dins dels qui en tornen
La música té una força física.
No es limita a acompanyar les imatges, sinó que les impulsa. En alguns moments marca el ritme del viatge; en d’altres, augmenta la sensació de perill o converteix una aparició en una cosa gairebé sobrenatural. La percussió sembla sorgir de les entranyes d’aquell mateix món fosc que recorren els personatges.
Com sol passar en el cinema de Nolan, la música ocupa molt d’espai i hi haurà qui la consideri excessiva. De vegades ho és. Però també resulta difícil separar algunes de les grans imatges de la pel·lícula de la violència sonora que les acompanya.
Göransson aconsegueix que l’Antiguitat no soni a museu.
Homes, déus i pretendents
Matt Damon ofereix una interpretació sòlida d’Odisseu. No el converteix en un heroi clàssic, almenys no en el sentit més convencional. El seu Odisseu està cansat, endurit per la guerra i obligat a utilitzar constantment l’astúcia per sobreviure. Hi ha moments en què resulta admirable i d’altres en què costa sentir-se còmode al seu costat.
I ha de ser així.
La pel·lícula no funcionaria si Odisseu fos presentat com un home essencialment bo a qui passen coses terribles. La força del personatge rau en la seva ambigüitat. És víctima dels déus, però també responsable de moltes de les seves desgràcies. Vol tornar, però no sempre es comporta com algú que mereixi fer-ho.
Robert Pattinson destaca especialment com Antínous, el principal dels pretendents. El seu personatge és profundament odiós, i Pattinson aconsegueix que ho sigui sense convertir-lo en una caricatura. Hi ha en ell una barreja d’arrogància, covardia, violència i seguretat en la seva pròpia impunitat que fa que cada aparició resulti desagradable.
Anne Hathaway aporta a Penèlope una continguda força dramàtica. Tom Holland, com a Telèmac, compleix bé amb un personatge que no té l’espectacularitat d’altres, però que representa una part essencial de la història: el fill que ha crescut sense conèixer realment el seu pare i que ha de decidir què significa ser hereu d’algú convertit ja en llegenda.
També funciona molt bé John Leguizamo com Eumeu, el fidel servidor d’Odisseu: un home cec que, tanmateix, sembla veure-hi més que ningú.
Menys reeixida em sembla Atena.
Zendaya té presència, però el personatge queda reduït massa sovint a una mena de veu de la consciència d’Odisseu. Sabem que és una deessa perquè la història ens ho diu, però no sempre sentim que siguem davant d’una divinitat. Li falten misteri, autoritat i pes dramàtic. La seva funció com a protectora i guia resulta comprensible, però Nolan la presenta més com una consciència externa del protagonista que no pas com una força sobrenatural capaç d’intervenir en el destí dels homes.
Potser és una decisió deliberada, coherent amb la voluntat d’humanitzar el relat. Però, en aquest procés, la deessa perd una part de la seva grandesa.
La possibilitat de tornar
L’Odissea és una pel·lícula molt bona. Visualment aclaparadora, narrativament ambiciosa i plena d’idees. També és imperfecta.
Li costa arrencar; alguns personatges no arriben a tenir tot el pes que haurien de tenir i el desenllaç de Nolan, tot i ser coherent amb la seva proposta, té menys força que el d’Homer. La pel·lícula vol abastar l’aventura, el relat de guerra, el drama familiar, la reflexió moral, el terror i el gran espectacle. No sempre totes aquestes dimensions encaixen amb la mateixa naturalitat.
Nolan no utilitza Homer com una simple excusa per filmar vaixells, monstres i batalles. Busca dins del poema una pregunta profundament humana: què passa quan algú torna a casa després d’haver conegut —i provocat— l’horror.
És possible començar de nou?
Pot l’amor acollir qui torna canviat?
Pot un home assumir el mal que ha fet sense quedar definit per sempre per aquest mal?
La resposta de Nolan és esperançada. El passat no desapareix i el perdó no converteix el que ha passat en una cosa irrellevant. Odisseu no pot tornar a Ítaca com si Troia no hagués existit mai. Però potser pot tornar quan deixa de fugir del que ha passat i accepta que encara hi ha algú disposat a acollir-lo.
Ítaca no és el lloc on no ha passat res dolent.
És el lloc on un pot tornar després que hagi passat.
I potser per això continuem llegint L’Odissea gairebé tres mil anys després. Perquè, encara que no hàgim combatut a Troia ni ens hàgim enfrontat a ciclops o sirenes, tots sabem que tornar a casa pot ser molt més difícil que trobar el camí.
Nota: 8,5/10.
