El artista anónimo (2018)

… O la divinitat de l’art

El artista anónimo és una petita obra cinematogràfica. Estem davant d’una faula, molt recomanada per als que sàpiguen apreciar les obres mestres: no tant perquè la pel·lícula en si ho sigui, sinó perquè parla, amb senzillesa, però amb molta sinceritat, sobre què és una obra d’art. No és una pel·lícula per al gran públic, però sí que parla del gran públic… Perdoneu pel joc de paraules, però és que, a mesura que pensava en el que acabava de veure, més m’adonava la grandesa de la història que narra.

Com ja va fer en el seu moment amb Cartas al padre Jacob (pel·lícula imprescindible), Klaus Härö, el director, parla de la humanitat, d’una manera molt delicada, subtil, però contundent i bella.

En aquesta breu entrevista que publica Rome Reports, Klaus Härö parla de la relació entre generacions. Efectivament, és un tema important de la pel·lícula, però més encara ho és –penso– el sentit de redempció: el que en la meva ressenya a Cinemanet dic com el descobriment que alguna cosa que consideraves gran i pel que vens tot el que tens és molt més gran del que podies esperar d’un tresor material: aquella perla magnífica –l’obra d’art, en aquest cas– et trasllada a allò que és diví. I així com a Cartas al padre Jacob Härö fa una al·legoria de l’amor de Jesucrist en donar la seva vida per nosaltres, El artista anónimo és una actualització de la paràbola del mercader de perles. Aquesta és –em sembla– la clau.

Nota: 7/10