Rompe Ralph (2012)

«Si caic bé a aquesta petita…»

Estem davant de Pixar o davant de Disney? La veritat, crec que és igual . ¡Rompe Ralph! (En Ralph, el destructor, com es va traduir en català): cal seure, veure-la i gaudir. Perquè, realment, val molt la pena. He defensat molt en aquest bloc la necessitat que les pel·lícules –les històries– tinguin bons personatges. Profunds i de tres dimensions. ¡Rompe Ralph!, no només en té, sinó que es deixen voler. Molt. Tant, que fins i tot havien creat una breu biografia de cadascun.

Al meu entendre, entre altres coses importants a l’hora de crear personatges, és que no hi hagi ningú tan dolent, tan dolent, que, en certa manera, siguem incapaços d’identificar-nos-hi; ni ningú tan bo, tan bo, que ens apartem perquè ens sembla bonic allà, a la pantalla, però ja està: acabada la història, game over. Massa exagerat. En canvi, en aquest nou clàssic Disney –aquest sí que em sembla que ho pot ser–, no hi ha final de la partida. Hi ha un press start: comença-la.

Ralph és el dolent d’un joc de 8 bits que fa 30 anys. La seva feina: trencar un edifici que sempre acaba reparant Fèlix amb el martell màgic. Per això, el joc es diu “Félix: repara-ho tot”. No és que sigui un gran joc però, encara que no tingui gaire fama, als nens els agrada. El problema és que Ralph està cansat de ser el dolent i viure en una cort, sense guanyar mai cap medalla i que els veïns de l’àtic que sempre trenca mai no li portin un pastís. Així doncs, un bon dia decideix canviar de joc per poder guanyar una medalla i, així, tenir amics amb qui compartir penes i glores; però no és conscient dels greus problemes que això pot portar a la gran central de jocs.

Estem davant d’una història realment molt original i divertida. Té ganxo i és apta per a tota la família: per als petits, lògicament; però també per als grans, que en poden gaudir. Té gags molt divertits –com el moment de les bufetades a les terres pantanoses de Nesquik o el canvi de guàrdia dels soldats Oreo – i un disseny de Sugar Rush molt cuidat i desitjable, la veritat, basat –fet simpàtic per als catalans– en l’arquitectura gaudinia.

Tècnicament… què diré d’una pel·lícula animada de Disney? És perfecta. Cuidada fins i tot en els moviments de 8bits dels txachinanos o del propi Félix –que s’enamora del grau de perfecció de la cara de la Sergent Calhoun de joc Heros’ Duty –. No així de Ralph: suposo que, en ser el personatge que més surt a la pantalla, es faria una mica estrany, amb moviments de 8bits. Però no grinyola.

Press start

I no em grinyola, tampoc, perquè tota la història em sembla que té una forta coherència interna, molt pròpia dels treballs de John Lasseter. El món dels jocs és com un teatre: aquí cadascú sap que està representant un acte –s’ha de saber viure cada partida, diuen en “l’assemblea de dolents”– i, en aquest context, té sentit el contradictori “credo dels dolents”: “Sóc un dolent i això és bo; mai no seré un bo, i això no és dolent…”. El dolent ho és perquè li toca ser-ho: aquesta és la seva funció . El mateix és el bo. El problema és quan fora d’aquest “escenari” no acceptes que les coses són molt diferents. És el que els passa als “ciber-bitxos”, que no saben que estan en un joc, per la qual cosa no em semblen, pròpiament, personatges de la història: per això –aquí sí– són dolents-dolents. Una cosa semblant li passava a Buzz Lightyear a Toy Story .

És significatiu –esmentava al principi, i no em sembla un spoiler– que la pel·lícula acabi amb el press start. Perquè les bones històries són les que segueixen “vives” més enllà de les pantalles . És a dir: som els espectadors els que ens sentim interpel·lats en veure-les o llegir-les i, d’alguna manera, voler ser millors gràcies a l’exemple real –versemblant– que acabem de veure o llegir .

És el que ha caracteritzat tant les pel·lícules de Pixar i les de Disney –les de sempre: les veritablement clàssiques–. Diguem que és clar què és el que és bo i el que és dolent. I no em sembla –com sí que diu el meu col·lega Ana Maria – que, quan Ralph acaba per –compte, que això sí que té una mica de spoiler – acceptar aquest “credo malistic” sigui una confusió del que és –diguem– moralment correcte o no. És veritat –em sembla–, com deia el meu col·lega, que a Pixar és molt clara la línia entre el bé i el mal i això la distingeix una mica de Disney, però, pel que dic, no em sembla que aquí hi hagi una confusió. Ralph, simplement compleix amb el seu paper, el seu rol.

Es podria portar l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació? Jo li donaria. Em va agradar Brave. Però aquesta em sembla més completa. Per tot el que hem dit a dalt. I em quedo amb la frase del nostre protagonista: “Si li caic bé a aquesta petita –a la simpàtica Vanellope von Schweetz–, tan dolent no puc ser… Al capdavall, els dolents com els “ciber-bitxos”, no existeixen. O sí? 

Press start. Comencem de nou…