Midnight in Paris (2011)

O quan qualsevol temps passat no va ser millor

Més d’un se’n deu haver adonat: és veritat, al títol sobra un “no”. Bé; per a mi sobrava fins que vaig veure aquesta fantàstica pel·lícula de Woody Allen .

A Allen li agrada retratar persones amargades, a les seves pel·lícules. Amb traumes. Les històries amb embolics amorosos són un habitual en ell. Tot plegat, marcat amb un humor sovint molt irònic i pessimista, ficant, moltes vegades, el dit a la nafra d’una societat marcadament individualista.

Per això, veure molt el seu cinema, pot ser contraproduent per a la salut psicològica de més d’un. Però… aquesta vegada, el cineasta anglès canvia una mica de xip. Gil és el clàssic personatge woodiallenc que va sempre amb el lliri a la mà –em recorda molt el de La rosa porpra del Caire–, això sí que és veritat. Tanmateix, Allen, aquí construeix una història optimista, alegre –malgrat el context en què es mou–, de la qual la més ben parada és la capital francesa: ja ens agradaria que el mateix resultat hagués tingut la nostra Ciutat Comtal, amb Vicky Cristina Barcelona…

Gil i Inez són una parella de promesos que decideixen passar uns dies a París, davant del seu casament imminent. Ell és guionista de Hollywood, però somia escriure una novel·la, raó per la qual estima tant la ciutat de l’amour, concretament l’època parisenca de Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Dalí, Buñuel… Quina no serà la seva sorpresa quan, tornant sol a l’hotel, una nit –en sonar les dotze campanades– se li apropa una carrossa plena de gent demanant-li que els acompanyi i el porten a una festa… amb Hemingway i companyia!

A Woody Allen li ha sortit bé aquesta pel·lícula. De manera molt original i, sense sortir-se gaire del guio, aconsegueix ficar-nos ràpidament i amb versemblança en aquest joc d’anades i vingudes al passat. I cal agrair que ens expliqui aquesta història sense aprofundir en les vides llicencioses d’algun d’aquests artistes, cosa que li dóna un to de divertiment molt simpàtic. A més, la fotografia amb to groguenc li dóna un to artístic, també reflectit a la caràtula, a l’estil Van Gogh . En el fons, és el món de somni on viu el protagonista, sempre pensant allò que qualsevol temps passat va ser millor… o no?

La podria haver protagonitzat ell mateix, perquè Owen Wilson imita molt bé el paper que més d’una vegada ha encarnat, com a Misteriós assassinat a Manhatan. Però, tornant a l’optimisme de què parlava abans, aquí, el director novaiorquès ens mostra una mica de llum en el present i que val la pena ser viscuda.