Moneyball (2011)

O quan no tot és dos més dos igual a quatre.

El 2001, a Billy Beane, mànager de l’equip de beisbol Oakland Athletics, no li ha agradat gaire la derrota contra els Yankees de Nova York. Però poca cosa pot fer davant d’un equip que el supera —de molt— en pressupost; i, per acabar-ho d’adobar, els pocs jugadors bons que té són comprats per altres equips. Què més pot fer, si vol tenir un equip competitiu? Creativitat.

Per casualitat, Beane topa amb Peter Brand, un jove analista acabat de llicenciar en Economia, fanàtic de les dades estadístiques i convençut que es pot crear un equip observant els percentatges d’eficàcia de diferents jugadors.

The Art of Winning an Unfair Game és el títol original del llibre en què es basa aquesta pel·lícula de Bennett Miller, que al seu torn explica una història real. Una història en què Billy Beane —interpretat aquí per un Brad Pitt cada vegada més gran— aconsegueix una proesa inaudita: guanyar vint partits seguits a la Lliga Americana de beisbol.

De fet, Miller aconsegueix ficar-te molt bé dins la trama, tot i que no és la típica pel·lícula de competicions esportives, amb música èpica i seqüències esportives emotives. És una història sobre com algú es va atrevir a trencar unes regles tradicionals no escrites i sobre com va haver d’enfrontar-se a l’opinió dels cercatalents.

Potser al director de Truman Capote —on ja havia treballat amb Philip Seymour Hoffman, que aquí fa d’entrenador— se li’n va una mica la mà amb el metratge, però és pecata minuta en una pel·lícula que, amb raó, està tenint bona acollida.

També Jonah Hill fa molt bé el seu paper de llicenciat tímid i una mica antiheroi, però decidit a l’hora de donar la seva opinió contrària sobre les eleccions dels “experts” en beisbol. Imatge del que em sembla que és el tema de la pel·lícula: la importància del valor de la perseverança; i la humilitat per acceptar opcions que de vegades poden semblar molt equivocades.

És molt interessant veure, també, com som capaços —m’hi incloc— d’abandonar ràpidament aquell qui no pensa com jo, simplement perquè em sembla que està equivocat. Ho fa l’entrenador, i ho fa la resta… Una altra vegada: el paper de la humilitat no ens aniria gens malament de tant en tant… És veritat que potser Beane actua amb una mica de prepotència, però no és menys cert que aconsegueix bons resultats. 2 + 2 = 4?

Una altra cosa sobre la qual cal reflexionar és el “tràfic” de jugadors que implica una lliga esportiva —sigui quina sigui—: sembla que estiguem mercadejant amb coses, i no pas amb persones… Ells tampoc no hi deuen pensar gaire, però crec que val la pena donar-hi voltes. Alguns només veuen diners allà on hi ha persones, famílies, noms… O no?