Gran Torino (2008)

Chapeau! a un gran Clint Eastwood

A hores d’ara, resulta molt difícil —per no dir impossible— veure una pel·lícula de Clint Eastwood i no treure’s el barret: chapeau! Des de Mystic River (2003), el director nord-americà no ha deixat de regalar-nos grans pel·lícules. I ja en van unes quantes. Només aquest any han arribat El intercambio, primer, i Gran Torino —la que ell mateix va anunciar com la seva última interpretació— després.

Chapeau!

I és que, sense gaire risc d’equivocar-se, es pot dir que Eastwood és avui un dels grans directors de Hollywood. Amb 79 anys acabats de fer, aquell vell rostre del western demostra una maduresa cinematogràfica extraordinària i una capacitat poc habitual per utilitzar el cinema com a vehicle de les seves inquietuds, d’allò que el preocupa i de les preguntes que porta a dins.

A Gran Torino, Clint Eastwood interpreta Walt Kowalski, un ancià rondinaire, solitari i ancorat en el passat, un passat que sembla condensar-se en la seva possessió més preuada: un Ford Gran Torino de 1972. Per una sèrie de circumstàncies, acaba ajudant un dels seus veïns, un jove que pertany a la comunitat hmong. Però Kowalski no sent precisament simpatia per ells: li recorden els asiàtics contra els quals va combatre durant la guerra de Corea i, al principi, no en vol saber res.

Tanmateix, a poc a poc les distàncies es van escurçant. Ells el consideren gairebé un heroi i Kowalski acabarà descobrint en aquella família una proximitat i una humanitat que no troba ni en els seus propis fills ni en una neta superficial i capritxosa.

Eastwood sembla haver transformat el pessimisme d’algunes de les seves pel·lícules anteriors en una mirada una mica més esperançada: enmig de la maldat, la violència i l’egoisme, encara és possible trobar bondat. Una cosa semblant ja passava a El intercambio, basada en la història real d’una mare soltera —interpretada per una magnífica Angelina Jolie— que perd el seu fill i s’enfronta a tot el que calgui per trobar-lo, fins i tot a la corrupció i als abusos de poder.

Què aporta, doncs, aquest director gairebé octogenari? Sobretot, pel·lícules que aspiren a alguna cosa més que explicar una bona història. Eastwood sembla decidit a deixar un llegat i no es conforma a convertir les seves pel·lícules en simples pamflets. Els seus personatges tenen profunditat, contradiccions i ferides; i, a través d’ells, parla de l’home i de la dona, de la família, de l’amistat, del pecat, del perdó i de la redempció.

Per tot plegat, una vegada més: chapeau!