Els Fabelman: Steven Spielberg es despulla, finalment

Fa molts anys que Steven Spielberg deixa atònits el seu públic explicant-nos faules en què, d’una manera més o menys directa, treia el cap a la seva intimitat. Amb pudor, no es va atrevir del tot – com explica – a la magnífica ET L’extraterrestre (1982); ni en tantes altres com AI, Intel·ligència Artificial (2001), La guerra dels mons (2005) o, fins i tot, l’encara insuperable primera part dinosàurica Parc Juràssic (1993). Temes com la manca del pare o de la mare, el divorci, la maduració prematura infantil…, omplien el rerefons de les seves històries, sempre mostrant-ho com una cosa (gairebé) aliena a ell.

El realitzador de Cincinnati filma una pel·lícula pràcticament 100% autobiogràfica . Hi explica el que molts ja coneixíem més o menys, perquè ja ens ho havia explicat, o perquè hem vist el fantàstic documental Spielberg (2017), d’HBO. Malgrat tot, la flauta del Midas de Hollywood torna a sonar i atrau magistralment l’atenció.

Estem davant d’una pel·lícula molt madura, amb la qual Spielberg aconsegueix exorcitzar el trauma que li va suposar el divorci dels seus pares . I ho fa mantenint una certa distància gens fàcil quan es tracta d’una història tan personal.

Si vols, pots llegir la meva crítica sencera a Cinemanet .

Nota : 9/10.

[vc_video link=”https://youtu.be/aPPS3gs_wHE”]