Cartas al padre Jacob (2009)

L’esperança que ho pot tot

Tot i que és una pel·lícula de fa dos anys, a Espanya s’ha estrenat aquest 2011. Ha trigat… però ha valgut la pena: es tracta d’una història molt senzilla; una d’aquelles que, quan l’has vista, et dius: com és que no se m’havia acudit abans?

Leila és una condemnada a cadena perpètua per un assassinat que va cometre fa dotze anys. Per sorpresa seva, li concedeixen l’indult que mai no havia demanat i li ofereixen una peculiar “feina”: tenir cura del pare Jacob, un pastor cec de la campanya, l’única il·lusió del qual és llegir i respondre totes les cartes que, dia rere dia, va rebent. Leila se n’encarregarà.

La història avança a poc a poc. Hi ha moments realment emocionants però, lluny de qualsevol extremisme, el guió del seu director, Klaus Härö, i de Jaana Makkonen ens va mostrant, amb la mesura justa, cadascun dels elements d’allò que els autors ens volen explicar. No hi ha excessos, no hi ha histrionismes… Tot segueix el ritme de la impassibilitat de Leila: una dona robusta, amb el rostre solcat pel dolor, incapaç de somriure i, potser, també de plorar.

Però sí que hi ha amor: molt d’amor. L’autèntic, no el fàcil; aquell que costa, diguem-ne. L’amor del pare Jacob, que resa i respon totes les peticions que rep, i que és capaç de donar tots els seus estalvis a una dona “perquè ella els necessita més que jo”.

Kaarina Hazard broda magistralment el personatge de Leila, i també ho fa Heikki Nousiainen en el paper del pastor luterà. Härö aconsegueix transmetre la solitud en què es troben tots dos —cadascun a la seva manera— i la importància de tenir-se l’un a l’altre. Com la humanitat: ningú no pot viure sol. També el carter necessita algú i, sobretot, desfer-se dels prejudicis envers el proïsme.

Amb una fotografia plena de llum, els dos autors ens ofereixen una pel·lícula molt optimista en un món on no és precisament fàcil mantenir una mirada positiva davant la vida. Potser per això —per aquest contrast— ens arriba amb més força el missatge de donació. És una història de redempció i d’esperança. I també s’hi pot descobrir la gràcia que tenim els catòlics amb la confessió: l’única manera real de tornar a començar.