Gladiator II (2024)

Sovint, quan algú decideix fer una seqüela d’una gran pel·lícula, corre el risc de caure en la repetició o, fins i tot, en el simple mimetisme. És el cas, per exemple, de La guerra de les galàxies. Episodi VII: El despertar de la força o El retorn de Mary Poppins, que, sense desmerèixer les seves predecessores, evidencien la manca d’idees fresques a Hollywood.

Amb Gladiator II, una de freda i una de calenta. Han passat vint-i-quatre anys, i Ridley Scott i el guionista David Scarpa —amb qui Scott ja va treballar a Napoleó i Tots els diners del món— aconsegueixen oferir una història molt entretinguda, similar en certs aspectes a la del gladiador de Russell Crowe, però amb una trama molt més complexa, d’aires shakespearians. En aquesta nova entrega, les ambicions, les enveges i les venjances del món polític prenen un gran protagonisme. Com si es tractés d’un nou capítol de Joc de trons.

L’acció té lloc dues dècades després de la mort de Màxim. El somni de Marc Aureli d’una Roma “del poble i per al poble” ha estat rebutjat per l’ambició d’alguns, i ara la ciutat és governada despòticament pels germans Geta i Caracal·la. Acaci, el millor general de l’imperi, torna victoriós d’Àfrica amb un grup de presoners, futurs gladiadors. Entre ells hi ha Luci, ara conegut com a Hannó.

Llegeix la crítica sencera a Aceprensa.

Nota: 8/10