Toy Story 5 (2026)

Quan a la Bonnie li regalen una tauleta en forma de granota anomenada Lilypad, les coses es compliquen per a les seves joguines. El nou inquilí de l’habitació té unes idees molt disruptives sobre l’amistat i sobre el paper que han d’ocupar les joguines en la vida d’una nena. La Jessie, cada vegada més preocupada per la fascinació que la pantalla exerceix sobre la Bonnie, es veu en la necessitat de demanar ajuda al seu bon amic Woody, que continua dedicant-se a rescatar joguines abandonades. Però el poder d’atracció de Lilypad no resulta gens fàcil de vèncer.

Quan es va anunciar Toy Story 4, molts vam pensar: «No calia». I, en certa manera, el temps ens va donar la raó. Aquella quarta entrega era una bona pel·lícula, divertida i amb moments inspirats, però no afegia gran cosa a una saga que ja havia assolit un tancament perfecte amb Toy Story 3. A més, el final —aquell Woody que decidia viure al carrer per ajudar les joguines perdudes— resultava una mica estrany.

Amb Toy Story 5 passa una cosa semblant. No estem davant d’una mala pel·lícula, ni de bon tros, però sí davant la més fluixa de la saga. D’alguna manera, amb aquestes dues últimes entregues passa el mateix que passava amb Gladiator II: el seu principal problema és que existia l’anterior. Per això soc dels que pensen que la saga hauria d’haver acabat amb la tercera part. Per més que alguns diguin que sense les altres no tindríem alguns dels personatges posteriors. D’acord. Però això ja no és ben bé Toy Story.

Al capdavant hi ha Andrew Stanton, un dels grans noms de Pixar, director de dues de les millors pel·lícules de l’estudi, WALL·E i Buscant en Nemo. I això es nota en algunes decisions intel·ligents, sobretot en la manera d’abordar el conflicte central. Toy Story 5 no planteja una història maniquea de bons —les joguines— i dolents —la tecnologia, representada per les tauletes—. Stanton i el seu equip tenen el mèrit de tornar al gran tema clàssic de Pixar, l’amistat, a partir d’un problema molt actual: l’addicció que provoquen les pantalles, especialment en els més petits, encara que no només en ells. La història evita respostes fàcils i proposa, més aviat, una reflexió sobre quin lloc volem que ocupin els vincles reals en la nostra vida.

El problema és que, en el pla estrictament cinematogràfic, no aconsegueix estar a l’altura d’aquesta intuïció temàtica. Diguem que estan tan pendents de plantejar-la, que s’obliden que és una pel·lícula, i no una conferència sobre humanitat i noves tecnologies.

D’aquesta manera, sovint fa la sensació d’estar veient un d’aquells simpàtics curts derivats de la saga, però estirat fins a superar l’hora i mitja. El guió està treballat, però tira massa de nostàlgia i reutilitza alguns dels grans motius de les entregues anteriors. El conflicte entre el nou i el vell —ara, tauletes contra joguines— recorda inevitablement l’arribada de Buzz a la vida de Woody. I la qüestió de si les joguines han de continuar pertanyent a una nena o deixar-la créixer remet a la magnífica Toy Story 3, aquella sí, una obra mestra.

És encomiable, en qualsevol cas, l’esforç del director i dels guionistes per donar emoció als personatges, però el resultat queda força per sota de la resta de la saga. La història vol abastar massa i s’acaba dispersant entre personatges amb un pes més o menys rellevant. Això fa que a la pel·lícula li costi arrencar i que alguns conflictes resultin menys orgànics del que seria desitjable.

Sense anar més lluny, és la primera vegada que una pel·lícula de Pixar m’ha fet mirar el rellotge. I això que dura poc més d’una hora i mitja.

D’altra banda, hi ha un desplaçament de protagonisme que no acaba de funcionar. Fins ara, els nens —l’Andy, primer; la Bonnie, després— formaven part del món de les joguines, però no ocupaven realment el centre dramàtic de l’acció. Aquí, en canvi, el veritable conflicte gira al voltant de la Bonnie. I costa empatitzar amb ella. Algunes reaccions dels seus pares davant d’una nena capritxosa i absorbida per la tauleta sonen una mica artificials, com si la pel·lícula necessités subratllar massa la seva tesi.

En paral·lel, la Jessie guanya importància dins del pla de les joguines, però es troben a faltar els veritables protagonistes de la saga: Woody i Buzz. Hi ha alguna broma simpàtica sobre el pas del temps en Woody, en la línia d’aquell moment de Toy Story 3 en què crida el gos de l’Andy, Buster i descobrim que ja és molt vell —aquell instant sí que tenia gràcia—, però no n’hi ha prou per retornar al personatge tota la seva importància.

La pel·lícula és divertida, és clar, però els gags funcionen de manera irregular. De vegades, Pixar sembla conformar-se amb bromes fàcils, especialment al voltant de “Buen Rollo”, una joguina a mig camí entre el món antic i el nou. Hi ha troballes visuals i moments còmics eficaços, però es troba a faltar la intel·ligència humorística que tant ha distingit la companyia del flexo.

Sí que conserva, en canvi, una factura tècnica extraordinària. L’animació és cada vegada més espectacular i frega, en alguns moments —atenció als primers minuts, dels quals convé no revelar res—, un hiperrealisme sorprenent. I la introducció de l’animació tradicional, en línia Spider-Man: Un nuevo universo, per mostrar la imaginació de Bonnie, és molt eficaç. 

També s’hi reconeix l’empremta musical de Randy Newman, que manté la continuïtat amb les pel·lícules anteriors. Però la cançó de Taylor Swift no arriba a l’emotivitat de «You’ve Got a Friend in Me» ni de «When She Loved Me».

Toy Story 5 continua sent una proposta notable: innecessària i menys inspirada que les seves predecessores, sí, però encara molt per sobre de la mitjana de l’animació familiar actual. Amb tot, costa no sentir una certa nostàlgia d’aquell Pixar capaç de convertir cada nova pel·lícula en un petit esdeveniment, que tan bé sabia fer John Lasseter.

Nota: 7/10.